diumenge, 10 de març del 2013

patologías (o la naturaleza es sabia)


Desde el día en que nació, fue un niño muy peculiar. Con su primer llanto de bienvenida a este mundo, todos pudimos observar casi con horror una fila reluciente y bien alineada  de dientes de leche en su linda boquita.  Al año, sin embargo, los había perdido todos. Prácticamente de golpe, como le habían salido. Y lo mismo sucedió al segundo año, y al tercero, y al… Ningún ratoncito Pérez habría podido proveer a todos y cada uno de los boquetes. Un año detrás de otro iba cambiando incisivos, caninos, premolares y molares. Lo curioso es que él no aparentaba sufrir ningún dolor, con lo que su madre se ahorraba los lloros habituales que acompañan a la salida de dientes en los niños pequeños.
Dicen que las desgracias nunca vienen solas. Y en este caso,  la excepción no es regla. El padre de Pedrito era dentista. Un dentista  de renombre, además.
Cansado de las respuestas trilladas que le daban libros y colegas, harto de consultar a los mejores especialistas de Alemania y de EEUU, hastiado de investigar en laboratorios y Universidades, cuando Pedrito cumplió siete años, el dentista  decidió cortar por lo sano. Había encontrado, por fin, la solución óptima, la única. Desde ese momento, su hijo tendría dentadura postiza. El problema es que tampoco eso resultó ser la panacea. Los niños suelen crecer. Y con ellos su mandíbula.  El padre-dentista se puso manos a la obra. Arrancó de cuajo raíces, selló agujeros, serró huesos,  hizo injertos, implantó placas de titanio de última generación.
Al cumplir la mayoría de edad, en el momento en que su mandíbula ya no daba más de sí, Pedro tenía una colección aceptable de prótesis dentarias.  Todas colocadas en hilera sobre el lavabo, en orden creciente de tamaño: diez sonrisas sardónicas dentro de diez vasos transparentes llenos de agua, diez cepillos limpiadores del blanco al rojo, al azul, un arcoíris de colores. Justo el día de su dieciocho cumpleaños, decidió romper con la inercia que le había dominado. Empezó a sacarlas de una en una, en orden decreciente y a cepillarlas con amor, acariciándolas. Luego las metió –de una en una también- en la taza del wáter y tiró diez veces de la cadena. Diez carcajadas burlonas fueron cayendo hacia un mundo desconocido. También ese día, infringió  la prohibición: por primera vez en muchos años, se miró al espejo. Y encontró que su boca desdentada tenía mucho encanto.

La ternura del nómada (Ángel Zapata 10/03/2013, EL PAÍS)


Ángel Zapata es escritor. Tuvo a su cargo la edición de los Cuentos completos de Medardo Fraile en Páginas de Espuma, y ha publicado Las buenas intenciones y otros cuentos y La vida ausente.

Medardo Fraile no fue, no quiso serlo, un escritor de multitudes, y esto no porque hubiera en él ninguna inclinación al elitismo, sino porque el género que eligió para su obra, el cuento, y también su tipo de sensibilidad, le abocaban a una escritura lírica, confidencial, indagatoria muchas veces, meditativa siempre, que no suele ser la más apreciada por el gran público. Aun así, no hizo bandera de su diferencia como artista (ni —me parece— de casi nada), porque tenía un sentido antiguo, casi aristotélico, de la mesura, y una disposición humorística y relativizadora ante las cosas, que en él era algo esencial.
Como cuentista, tenía el talento de lo próximo y el don de la vida inmediata, y sin embargo era a la vez un realista insurgente, un realista aplicado a captar ese momento de zozobra en que la realidad deja de coincidir consigo misma, y se trasciende en poesía.
—¡Yo tenía que haber sido más rebelde! —me dijo una vez.
Pero no era verdad. Porque rebelde lo fue a su modo, que era ante todo existencial y poético, y porque fue rebelde en su pasión por la rectitud y la justicia, y en la reverberación humana de su escritura.
Sus libros gozaron siempre de la atención y el elogio de la crítica, es cierto. Pero es cierto igualmente que el nombre de Medardo Fraile sufrió cierto eclipse en las décadas de los setenta y ochenta por su traslado a Glasgow, en parte, y en parte también porque la literatura española de aquellos años estaba a otras cosas. Pese a ello, la primera edición de sus cuentos completos por Alianza, en 1991, nos descubrió su obra a una incipiente generación de cuentistas (Navarro, Tizón, Sáez de Ibarra…), y el deslumbramiento, sobra decirlo, fue inmediato, profundo y duradero. En sus cuentos encontramos la fluencia pura, vibrante y casi milagrosa del idioma (Medardo ha escuchado el castellano con el sigilo y la devoción que solo se dan entre los grandes escritores), y —unido a ella— encontramos además otro realismo, ya está dicho, que se nutría subterráneamente de la hondura, la audacia y el impulso exploratorio de la vanguardia.
Con Medardo Fraile, las letras españolas pierden al maestro por antonomasia de las últimas generaciones de cuentistas, y a uno de los más notables prosistas en castellano del siglo XX.
Sus cuentos admirables van a acompañarnos siempre.
El vacío que dejan en todos los que le quisimos su generosidad, su malicia de hombre bueno, su humor y su ternura, no tienen —no pueden tener— consuelo.


L’esquinç

Les abelles no paraven d’envoltar-los. La calor. Deurien tenir set. Es deia que l’ humitat ambiental era molt baixa. Vent del  Sàhara... S’estaven al jardí, l’ancià bevent té fred i el noi una llimonada. El sol lluïa per a tot i les assedegades flors no vestien la seva millor textura, però el dia era alegre, llevat de les clívies que ja s’havien desflorat, la buguenvíl·lia resplendia i les abellies desprenien la seva dolça flaire. El pit-roig campava per les seves, amb unes potetes de ballarina del Bolsoi.
L’avi Pere havia estat marí i les seves mans, la cara, la pell en definitiva tenia un bon rastre d’aquells viatges a Nova York, a l’Habana i... a Buenos Aires. Aquest va ser l’últim. Va muntar una empresa d’exportació de cafè cap a Espanya, des del con sud-americà, amb base a l’Argentina. Era l’època inicial del Argentocafè, una marca que ha arribat fins els nostres dies. Als tres anys de ser-hi va voler tornar cap a Barcelona, s’enyorava.
El nano, l’Albert, adorava al seu avi, i tot sovint l’anava a veure. En vacances d’estiu, com ara , encara més. Li explicava històries de vaixells i de altres mons, altres ciutats, altres vides. I el feia somiar que algun dia, ell, seria el protagonista d’aventures  tan o més apassionants.
Le brisa passava entre les fulles del cedre libanès i l’araucària es desprenia de fulles marronoses per la canícula. Era un bon lloc per estar-s’hi, l’ombreta els aixoplugava com si fos una mare, una dona amorosa i fresca com una colònia d’herbes... Com la olor que feia aquella infermera rossa i dolça que acompanyava les visites per tot el centre buscant els seus.
           
   - Do’ m una abraçada, va , ben forta!
   - Mm, quina olor més bona .
   - Tu si sí que fas bona olor, a croissant de mantega, a nen i a vida.
   - Està bona la llimonada!
   - La Griselda que et cuida...
   - A tu també !
   - Si, però a mi  em porta té fred.
   - Explica’m, allò  d’Anglaterra...
   - Un altre cop?
   - Si.

L’avi intenta arraulir-se en el sillonet de vímet i somriu.
   
  - D’acord, som-hi.

Jo tenia uns onze anys, a Barcelona hi bombardejaven sovint, la guerra... El meu pare tenia por per a mi, s’havia quedat vidu. Un dia va conèixer un capità anglès, un marí mercant, que li va oferir emportar-se’m a Gal·les amb la seva família. Hi tenia la dona, una filla i la seva mare, ja gran. I  m’hi va enviar.  Jo no tenia cap noció de la llengua, però em van apuntar a l’escola pública...vaig estar-me mut durant sis mesos...I un dia de cop i volta ho vaig entendre-ho tot, ja no podia parar de parlar. Al cor em feien cantar com a solista i els meus companys de classe, com no sabien pronunciar, Pere, em deien coses del més inversemblant...fins que em vaig cansar i em vaig fer dir “Perico”, la qual cosa els hi deuria de ser més fàcil. Recordo que anava a classe de piano amb la professora de música del poble , a casa seva. Era molt maca. Una mica com l’ infermera, la Griselda, m’agradava molt. L’avia no em volia allà, deia que els feia gastar massa. El capità no hi era mai, sempre voltant!


     - Per això et vas fer marí?
     - Potser si, tan se val...

L’home, després d’aquestes explicacions es quedava pensatiu, sense dir res. Recordava la sensació de la seva maneta de nen dins de la mà del pare, caminant pels voltants de la Universitat, quan de cop les bombes esclataven al seu voltant, obligant-los a estirar-se a terra. Per a tot  queien edificis, gent, el fum ofegant-los i la picor als ulls, a les goles.

      - Avi, estàs be?
   - Si, es clar -la seva ma nerviüda acariciava els cabells rinxolats del vailet, somrient amb tristesa o, potser, malenconia.

Li voldria explicar al net que els valors són l’única cosa que tenim de debò. La lleialtat als amics, a la parella, a un mateix. L’honestedat, totes aquelles coses de les que es tan difícil parlar sense semblar un alienat.
     
       - Estàs trist?
       - De vegades estic melangiós, Albert, però això no és dolent,  oi?.
       - No ho sé, avi. Mira ja ve la Griselda. Me’n haig d’anar.
       - Una abraçada ben forta?

L’Albert s’arrapa a ell com si presentis que seria l’últim cop què és veurien.
L’avi Pere, en Perico, somriu interiorment, mentrestant el veu marxar...I recorda. Recorda els dies de la barca amb els amics de sempre, aquella barca que va comprar en tornar de l’Argentina. Tots els estalvis de tres anys volatilitzats en forma de petit vaixell, per recordar els temps en que va ser marí. Els focs de camp a la platja, els cremats a la llum de la lluna , les cançons i la lleialtat que com un nus mariner els unia.  Ells li havien tret el sobrenom de “Palotes”.  Sempre  escrivia, a vegades la mar estava tant encabritada que abraçat a la major amb la dreta,  amb l’esquerra feia uns gargots semblants a pals, palets, “palotes”....la por el feia escriure i així no pensar!!!
Va deixar dit que en la seva tomba només hi voldria el sobrenom i les dates. Perico de los Palotes, nascut a Barcelona al 1925 i mort ....No li quedava massa.
La Griselda tornava a enfilar el camí, directa cap ell. Ja sabia el que li oferia el capvespre. Sopar i a dormir.
El sol rogenc inundava el jardí per a tot, i les ombres de tons blaus i liliacis conferien un to fantasmal a l’edifici de pedra. Un mas del segle XVI rehabilitat era l’última residencia del vell marí. Quan anava al llit no podia eludir recordar cada nit a la seva filla, la mare de l’Albert. Havia mort de part. Era una noia tan eixerida, se l’estimava tant. Amb silenci, li retia homenatge diàriament, sense parlar-ne mai, a ningú. En tornar de Buenos Aires, la dona no el va voler acompanyar i ell es va emportar la Joana. La separació de la mare li fe be a la nena . Es va sentir lliure amb seu pare  com a suport.

      - Bona nit, Joaquim !!
      - Bona! - en Joaquim, ja havia anat tirant amb la sopa, i atrafegat en la pesca de fideus no aixecà el cap ni per saludar al seu company de taula.
      - Au home, que t’ennuegaràs !
      - Ai, Perico!, em fa mal tot, és l’únic plaer que em resta...i no vull deixar el plat a mitges si arriba...
      - Però, qui ha d’arribar a mig sopar?.. No te’n adones que això que fas és com si la cridessis a tot pulmó?- tot rient, seia al costat del seu company de taula.
      - Ja em queda poc, me’n adono...i tinc por. Tu ets valent i has viscut molt, i a vegades en perill, per aquells mars  i aquelles terres...No sé però, tinc un mal pressentiment, aquesta nit.
      - Viu més qui piula que qui xiula!, ja ho saps... Quimet, el dolor de perdre algú estimat es tan profund que ja no sents la por d’anar-te’n. Tan se val.

L’home agafa la cullera amb mà tremolosa, recordant la seva Joana,  i no en parla, perquè parlar-ne? La mare de la noia li va trencar el cor al no voler tornar amb ell, s’havia enamorat d’un altre, i allà és va quedar. Quan ja començava a refer-se de la patacada i li venia un nét, un remat, com als braus.
La vida a Barcelona no va ser com l’havia somiada, de fet era com sinó visqués, respirava, anava i venia. Ja mai va ser ell mateix, se li va esquinçar l’ànima...i aquesta no es va poder apedaçar. Com aquelles veles de vaixell recosides una i mil vegades. Cada cop que l'agulla feia un sorgit la roba s'estrenyia un poc més, el velam s’empetitia com la seva pròpia vida ; una lona plena de sorgits i cada cop més encarcarada.
En acabar el  sopar, en Perico va  anar a donar un volt pels jardins de la Residència.
Es sentí un soroll enmig la nit  , com de sac d’arròs al amuntegar-se sobre els altres... La Griselda sortí esperitada cap al jardí; s’ho va imaginar. Sabia que l’home cada nit, desprès de sopar, sortia a fer un tomb sota els estels. Se’l va trobar a terra , al costat d’una petita vorera, sagnant per la cella. Li va somriure i amb la seva bonhomia habitual i li va dir :

- No et preocupis, no és res ....

La sang brollava fent un fil gruixut, la mirada d’ell era serena i perduda alhora. El va guarir. Posant-li esparadrapets estrets entre les dues ribes de la ferida, desinfectant-lo amb aquell líquid de color marronòs d’olor  tan forta.
A les tres hores en Perico tenia ganes de vomitar. I va fer-ho. I no parava de vomitar... Varen cridar al metge.

- Hauria d’anar a l’hospital.

Una mà l’agafà fortament, li va estrènyer l’avantbraç. El va somriure dolçament, com era habitual en ell.

- Deixi'm dormir, Doctor- amb veu suau i ferma, era quasi una ordre, d’aquelles que un no por deixar de respectar.

L’Albert va sentir que la vida li arrabassava quelcom molt important, la seva primera pèrdua, el primer dol emocional. Des que va néixer, l’avi Pere era el seu referent per a tot. L’avi havia procurat un futur sòlid per la criatura quan ell faltés.
En Perico de los Palotes, va tenir el que volia. Una làpida en la que la data 22 d’abril de 2009 tancava el cicle que, molts anys enrera, la vida ja li havia esquinçat.

divendres, 8 de març del 2013

Políticament incorrecta


Reivindico cada segon de cada minut, cada minut de cada hora, cada hora de cada dia i tots els dies de la meva vida. Són els meus dies. Sóc una dona. No vull un dia de la dona, com el dia de l'os panda o dels enamorats...no. En tant sóc persona, soc igual que l'home i això com que ho sé i ho visc així, no veig perquè haig de tenir un dia especial. Que hi és el dia de l'home? A vegades penso que ens automarginem, dedicant-nos un dia...crec que només la sexuació biològica serveix per la reproducció, ni pel sexe...ja que les carícies i l'amor vénen dels éssers humans siguin homes o dones independentment del sexe que tinguin...A mi em sembla que les rel.lacions heterosexuals són un convencionalisme social més, demostrat està que en els espais de confinament com presons, convents, casernes militars, etc...abunden les rel.lacions homosexuals entre persones que és consideraven heterosexuals en un medi diferent. Em nego a posar la meva identitat sexual al servei del consumisme de "avui ens ocupem de tu"...però quina falta de respecta per un mateix i pels altres. Tampoc estic d'acord amb les quotes d'igualtat, i perquè no tot dones si son millors, u homes...o més dones que homes? Opino que hauriem de valorar les persones més apropiades pels llocs que avaluem i deixar de tenir conductes estereotipades i rígides en cap dels dos sentits.
Per altre banda tampoc crec que l'home desconsiderat amb la dona, maltractador, masclista, doner o amb qualsevol dels mil i un matisos que podem atribuir-els-hi, siguin altre cosa que un esser humà mancat d'afecta i consideració per als seus iguals de la espècie, i si només ho és amb les dones, ja no estem davant de "masclisme" sinó de misogínia.
L'odi a la dona, és molt més freqüent del que sembla, el menyspreu per un altre ser humà al que és redueix a un cul i uns pits, o al que hi ha sota unes calces és una agressió quotidiana a la que ens em acostumat i últimament, afavorit pel tema moda, inclús lloem... A sota d'això tan comú i que pot semblar tan innocu hi ha un menyspreu pel cervell, les idees, els sentiments, els projectes, les feines i el futur ...de les dones. El teu i el meu. Intolerable. Però cada dia, cada hora, en cada minut i cada segon...de tots els dies, de tots els anys!

Dos mundos tan cercanos



La vieja, cubierta de negro de pies a cabeza, avanza hacia mí por la calle. Es la imagen misma de un grajo, la cabeza entre los hombros, ovillada sobre un palo nudoso que le hace de bastón. Siento curiosidad y un poco de repulsión. Pasa tan cerca de mí que casi me roza, y percibo el olor de su cuerpo  y su respiración entrecortada por el esfuerzo de subir la cuesta. Desde donde estoy solo veo un parque pequeño y una cerca metálica llena de grafitis. La vieja gira a la derecha, empuja una puerta disimulada en la valla y desaparece. El viento hace que la puerta, que no ha cerrado bien, golpee con insistencia.  Alguien, desde el interior, la cierra. Alguien que seguramente me ha visto. Sigo caminando a lo largo de ese muro de hojalata pintarrajeado. La junta mal cerrada de dos chapas me deja entrever un submundo, una isla de miseria rodeada de un mundo de normalidad. La normalidad del parquecito, de los edificios altos con toldos multicolores y balcones llenos de plantas, con vistas a ese inframundo oculto para los que pasamos de largo. Un descampado lleno de desechos: hierros, colchones viejos con manchas de humedad, cajas de plástico, carros de la compra,  ruedas de coches, chatarra. Restos de hogueras, de fuegos para cocinar, cazuelas, sartenes… Un chico con coleta  va hacia una casucha con planchas como tejado y paredes mezcla de ladrillo y madera, lo mejor de este conjunto de cascotes. Vuelvo al jardincito. El área para perros está limpia y bien cuidada. Me siento en el banco recién pintado y observo.

Literatura y matemáticas


El colmo de un matemático: tener una mujer 10 (que se sale siempre por la tangente); un hijo obtuso y de comportamiento sinuoso; una hija sin límites, hiperbólica; no soportar ser un cero a la izquierda; luchar denodadamente por dar un giro Copernicano a su vida; hacer un cálculo erróneo y quedarse más solo que la una.


Era el de ella un amor platónico. El de él un amor cartesiano. No se podía decir que fueran almas simétricas. Eran tan diametralmente opuestos que no pudieron combinarse adecuadamente, aunque echaron el resto y buscaron incansables un denominador común. Antes de encarar la recta final, decidieron cerrar el círculo y seguir trayectorias divergentes.

Plaga de langostas


En los primeros años del siglo XXI, una plaga de langostas se abatió sobre el planeta tierra. El cielo no se ennegreció. No se  formaron nubes oscuras que desataran el pánico y produjeran el hambre a su paso. No se oyeron chirridos agudos  cuando se acercaban. Aunque lentos, sus efectos fueron  sin embargo devastadores. Una nueva especie de langostas, menos numerosa pero más letal, decidió repartirse el mundo. Los pocos humanos que fueron capaces de enfrentarse a estos seres se concentraron en las plazas de las ciudades y a las puertas de los Parlamentos. Allí comieron, allí durmieron. Allí escribieron pancartas, carteles…hicieron reuniones, grupos de trabajo…intentaron organizarse contra este insecto voraz y destructivo, que atacaba por sorpresa y provocaba daños irreversibles. Todo fue, empero, inútil. Poco a poco, sin sonidos estridentes, sin levantar la voz, sin moverse prácticamente de su entorno pero moviendo los hilos con la única ayuda de sus ojos saltones y de sus patas duras y eficaces, estos depredadores devoraron empleos, provocaron hambrunas, hundieron países.
Su ambición desmedida les llevó a desobedecer la orden genética que les hacía reproducirse desenfrenadamente, solo para no tener que repartir la riqueza con otros individuos de su misma especie. Esa fue la causa de su triste final.