EL RIU


Brollant del cor de la terra
Fas sentir el teu crit, constant i incansable,
Amb veu de dol, amb veu d’amor.

Ets ple de mils d‘ànimes, de mils vides
I tries morir, sol, lluny del teu bressol,
En un mar profund que acaricia la terra
Fins formar part d’un tot, rodó i etern.

TEXT 157 (P/CAT/Orig.)

UN ARBRE

Vius entre l'aire.
De nit vas de la terra
a les estrelles.
Quan seràs mort, encara
faràs créixer una flama.

MÀRIUS TORRES

· IMITAR L'ESTRUCTURA: amb tres frases i en segona persona, com en el poema, descriviu un riu.

Entre setembre i Nadal vam sortir junts moltes vegades, ells dos per separat o tots plegats. Un dia em presentava a casa del meu amic per demanar-li qualsevol cosa i acabàvem parlant de la Maria. Un altre dia, ell anava a buscar-la a la sortida de la feina i deien que acabaven parlant de mi. Hi havia dies que sortíem tots tres a fer el vermut i per anar al cinema, ja que gràcies a la feina del meu oncle hi entràvem gratis. Era un bon avantatge. En aquella època vam veure més cinema que en tota la nostra vida. El desavantatge era que no podies triar, ja que les invitacions eren per a les pel•lícules concretes i en dates concretes. Però tant se’ns en donava, ens ho passàvem de pel•lícula.

El señorito Yván organiza una cacería de pichón en la finca de su madre, la señora marquesa, contando con la ayuda del capataz del cortijo Paco el Bajo que anda el pobre con una pierna tiesa por un vendaje que le ha puesto el señor médico, amigo de la aristocrática familia, advirtiéndole que Paco, secretario del señorito en esos menesteres, no debería acudir a la cacería del domingo pues de lo contrario se quedará cojo de por vida, como así cree Régula la mujer del capataz que teme también por la hija menor, una niña inválida y por su hermano, falto de luces, por los inocentes.

TEXT 79 (N 2/CAST/Orig.)

Y Hans Reiter, que no había visto en su vida tantos libros juntos, les quitaba el polvo, uno por uno, los trataba con cuidado, pero tampoco los leía, en parte porque con su libro de la vida marina ya tenía suficiente y en parte porque temía la aparición repentina del barón, que rara vez visitaba la casa de campo, ocupado como estaba con los asuntos de Berlín y de París, aunque de tanto en tanto aparecía por allí su sobrino, hijo de la hermana menor del barón prematuramente fallecida y de un pintor que se había instalado en el sur de Francia y al que el barón odiaba, un muchacho de unos veinte años que solía pasar una semana en la casa de campo, completamente solo, sin apenas importunar a nadie, y que se encerraba en la biblioteca sin límite de tiempo, leyendo y bebiendo coñac hasta que se quedaba dormido sobre el sillón.

ROBERTO BOLAÑO, 2666

·IMITAR L'ESTRUCTURA: escriviu un text que mantingui la mateixa estructura d'aquest, és a dir, una única frase que vagi encadenant personatges nous. Es pot canviar el to, el context, els personatges...

TEXT 1 (N 1/CAT/Orig.)

Entre setembre i Nadal vam sortir junts moltes vegades, per separat o tots tres. Un dia es presentava en Pere a casa per preguntar-me qualsevol cosa i acabàvem parlant de la Maria. Un altre dia, jo anava a buscar-la a la sortida de la feina i acabàvem parlant d'en Pere. Hi havia dies que sortíem tots tres a fer el vermut i per anar al cinema, ja que gràcies a ell hi entràvem gratis. Era un bon avantatge. En aquella època vaig veure més cinema que en tota la meva vida. El desavantatge era que no podies triar, ja que les invitacions eren per a les pel·lícules concretes i en dates concretes. Però tant se'ns en donava, ens ho passàvem de pel·lícula.

LLUÍS-ANTON BAULENAS, El fil de plata

·CANVIAR EL PUNT DE VISTA: reescriviu el text fent servir el punt de vista d'en Pere.

El biombo

(La carn vol carn
Ausiàs March)

“No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobta encara em pren aquell vent o l´amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l´amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
...
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.”

Ovidi Montllor Els amants

Aquella tarda de primavera en què les hores s’enfilaven com petxines per a un penjoll, la Lali feia un cafè a la cuina. Sortir aniria força bé per a les cames que d’un temps ençà feien figa, però, quina mandra! Tot feia mandra a les primeries de la primavera. Sis anys que estava sola. Sola i buida. En això pensava. On aniria a petar aquella tarda? alguna cosa havia de fer… quan tot d’una recordà una antiga cistelleria en el barri del born que l’encanterinava. Feia anys que no hi anava. Era una bona manera de passar la tarda tant si es firava com si no.
Va agafar un autobús resseguint l’itinerari com si la ciutat hagués hagut de canviar en aquells anys. Quina ximpleria! La va deixar a la vora de la Ciutadella. Es podia sentir la cridòria dels ocells exòtics del zoo i s’encaminà amb decisió cap al carrer Comerç.
La botiga, intacta, ocupava una antiga nau que havia estat magatzem d’olis. Enorme, fosca i molt atapeïda. Més gran, fosca i atapeïda del que recordava. En entrar li arribà un lleuger olor a encens.
Una ombra des del fons del local s’atansava a poc a poc enmig de l’enrenou d’andròmines. A dos metres de la Lali va dir “buenas tardes” amb regust argentí. Va copsar dues coses alhora: que l’home era atractiu i que li faltava alguna cosa. Escassejava de quelcom. Mirà cap al fons allargant el coll per damunt de l’espatlla d’ell i va dir el primer que li va passar pel cap. –Tens… biombos?
- Al fondo… tú misma-, i s’enretirà entre piles de cistells que barraven el pas.
La dona començà a caminar per l’angost passadís sentint les passes callades al seu darrera i per uns moments va pensar que estaven sols, que era massa fosc i fins i tot que era un atreviment. Quan li va semblar que arribaven on estaven els paravents, es tombà i li va buscar els ulls. Eren verds, intensos. Els estava enfocant al seu damunt, en el temps que els felins triguen en adaptar el seu mirar a l’objecte de la seva atenció.
En el joc de posar-se un i l’altre darrera per veure l’opacitat de les mampares, la Lali en va provar una dotzena llarga. A l’home semblà no desplaure’l. Aquella dona s’estava divertint.
En un moment determinat va passar les mans per uns paravents de fusta. Els va acariciar. -Oh! de fusta…. Em recorden els confessionaris de la meva joventut.
-Qué ha dicho?- va demanar l’home en veu baixa.
La Lali no ho havia dit, només ho havia mormolat. La trasbalsava haver de repetir-ho en veu alta com l’educació demana. Lleugerament enrojolada va mirar el terra. El silenci commíser del gran felí no es va fer esperar.
L’ínfima revelació d’intimitat i el silenci subsegüent van produir un efecte inesperat en la Lali. Va demanar distretament si algú havia entrat al local i mentre l’home s’encaminava cap al petit taulell que es trobava al bell mig de la nau, la Lali sentí una necessitat urgent i bestial. Es despullà de pressa i penjà la roba en el paravent que estava més a prop.
- Mi nombre es Leo.
Es van estimar com feres ferotges. Rugien amb embranzides i patacades. Els miols van espantar els ocells del zoo que per una estona van callar.
Saciats es van vestir.
Entraren a la botiga dues dones i un home. Es van creuar amb la Lali que molt circumspecta esperava l’home de l’altra banda del taulell.
Llepant-se lentament li preguntà quin biombo s’emportava.
-Sí. Aquell d’allà- senyalant el que els havia tapat per un temps de la resta del món. La dona va agafar la targeta que l’home li donava. Els dos van somriure. Ben mirat, a l’home no li faltava res i a ella, tampoc.
A la targeta escrit amb bolígraf, Leo. D’amagades en l’autobús, la Lali la va llepar lentament.

RETALES

SMALLTOWN ACTO 1

Un limpiabotas bruñe con fuerza el charol burgués de a dos euros. Un cuadro de invierno en el hielo, como la portada de un vinilo de villancicos. La Rambla con olor a clavel reventón acarminado en grana y oro. Domingo de bodas, novios en traje color escarcha, novias con vestidos de amapola algodonosa. Los tenderetes entre los alféizares, un mercadillo de griteríos barato, bonito, amiga, compra y los comercios; judías frescas, fresones, buñuelos de calabaza, carne de ternera envuelta en estraza, metros de cable, enchufes, figuritas de piedra chillona, DVD eróticos con actrices  chinas de infinitas uñas de porcelana. Quioscos empapelados de cromos de un rancio glamour, bonobuses de metro y postales de  toreros y alemanas en tanga.

E. llamaba gringos a los amigos que nos íbamos quedando atrás. Desde hacía diez años ella lo llamó a filas; guante esterilizado para la mano que aparta. 

SMALLTOWN ACTO 2

Sólo habita con intensidad quien ha sabido agazaparse. 

Un tren que pasa... quejido de silbato entre los álamos de la vereda. Ropa tendida en los balcones, un gato se despereza. Ivonne, un recuerdo.

SMALLTOWN ACTO 3

Una mujer rie al morder un pastel de crema. Una pareja se abraza ante un escaparate del Triangle. Un hombre enciende un pitillo y tira de la correa de su bulldog. Adolescentes arracimados en torno a la boca del metro, un grupo de chicos se tiran de las mochilas. Es viernes. Todo es a partir de, todo es desde ahora. La fascinación por el paisaje de la expectativa, de lo planificado, de lo futurible. Asegurarse la repetición. Asegurarse en la mitología. 

-Todo -me decía M. aquel día-, todo futurible es una quimera de la ternura. Incluye unas personas, unas personas cualquiera con una vida que es un puto coñazo y que, un buen día, salen de su casa y necesitan un recuerdo, una seducción que pinchar en el corcho de su memoria.

SMALLTOWN ACTO 4

-No, hoy no quiero levantarme... podríamos quedarnos aquí cuando cierren...

-Si nos hacemos los muertos...

-Mira, ya vuelve el sol...

SMALLTOWN ACTO 5

Sábanas tendidas en Riera Alta. Un magnetófono toca una melodía moruna. Pasan grupos mestizos, mulatos en ropa hip-hop. Centelleo de cadenas y anillos. Después, los cines porno, los sex-shops, clubes destartalados. Mosaicos rutilantes de celofán de colores en las puertas. Tailandes completo. Griego. Discreto. Después, la esquina de los camellos de cambio y extraperlo. La zona de las prostitutas de Elisabets ¡Hola guapo, setenta y completo! Vendedores, ancianas en las ventanas, las asiáticas ordenando supermercados, africanas vendiendo collares y chaquetas de cuero. La repetición como tragedia, como farsa. 

SMALLTOWN ACTO 6

Yolanda junto a Torrijos, entre tiendas de historia diseñada y restaurantes que sirven ocio enlatado en platos de Ikea. Frente a la puerta del cine, donde siempre reponen aquella de Almodóvar. En un escaparate breve con visillos sucios, un menú amarillento. Colometa aún se asoma al balcón del Diamant. Perros olisqueando las esquinas. Olor de orín junto a las rejas de la iglesia. En una placeta, mesas de cámping, cervezas entre amigos de jueves por la tarde. Palomas se disputan una galleta de niño extraviada. Tardes resplandecientes de junio, mapas del vietnam de la memoria. Una cocina menuda y amontonada, estanterías de vinilos resecos, peceras de conchas, figuritas de marfil con forma de oso. M. lo notó mucho antes: Se parece a aquel piso que tuvimos una vez.

SMALLTOWN ACTO 7

-Le recuerdo que este piso es para uno. La puerta de abajo se cierra a las diez. La lavadora funciona a 125. Le he dejado dos lamparitas para leer. Sepa que la fianza y la mensualidad habrán de estar antes del cuatro. 

Olor a naftalina, visilos arrugados. Echo de menos la yema de sus dedos.

SMALLTOWN ACTO 8

Durante un mes, cada tarde, a eso de las seis, nos encontrábamos bajo los pies del magnánimo Colón entre gaviotas y olor a salitre. Ella con su cámara y sus medias rotas, vestida de Marilyn del siglo veintitres. Yo con mi cuaderno donde intentaba, una vez mas,  este libro ¿éramos reales? ¿acaso previsibles? 

SMALLTOWN ACTO 9

La brecha entre necesidad y pérdida. Entre testimonio y olvido. Escribir a partir de ella... sólo de ella... Sobrevivir, una vez más...

SILVIA TENA

vacio

El odio y el amor están a un paso,
se tocan.
Nadie quiere decirme
la hora.
La hora a la que pasa, lentamente,
Mi último tren.
No hay vías, ni estación.
El camino está trazado.
Mis maletas están vacías
Pesan tanto, sin embargo.
El amor y el odio están a un paso.
Y pesan.

Un impuls superior

Un perico blanc i blau saltironejava dins d’una gàbia. La ventura propicià que un perico verd i groc que vagava per la muntanya anés a parar a aquell niu de ferro i plàstic. Junts visqueren uns quants anys. El sexe, un enigma.

En l’atletisme el saltador de la prova d’altura es pren un temps mirant el llistó. També ho fa l’atleta de la prova de salt amb perxa. Fan càlculs. Per al públic són uns instants captivadors. En canvi, els corredors de 100 m. llisos i de la majoria de curses, surten des de les seves marques al terra i l’embranzida està impregnada en la mateixa acceleració dels primers metres. El saltador fita el llistó i balancejant el cos endarrera amb els braços estesos endavant, es propulsa.

Al perico o perica bosquetà no li va agradar viure engarjolat. En un descuit s’atansà a la portella oberta i s’escapà, sense enretirar el cos enrera per prendre l’impuls necessari. Tingué prou amb obrir a poc a poc les ales i batre-les enlairant-se. Aquell vol inoportú va deixar sol al perico blanc i blau però amb la lliçó ben apresa: quan s’obrís la portella, s’hauria disparat el tret de sortida en una carrera on no hi cabrien estratègies ni càlculs, només caldria un impuls, l’impuls superior de sortir.
FOTO: INTERNET

solitud

Solitud 1

Trenques el mirall
No ets capaç de veure’t reflexat
Tu i ell
No hi ha ningú darrere teu
Pensa, però, que demà
Algú, potser,
voldrà mirar-se en els teus ulls.



Solitud 2

Penses que l’alsina, al mig del camp
Troba el seu destí trist, sense sentit?
Cremor de sol, soroll d’ocells,
Nits estelades.
Perquè em dius que és el final del teu camí,
Si has estat sempre habitat pel plaer de viure.


Solitud 3

Perquè has plantat
A casa meva
L’arbre de l’amor
Si no n'hi havia?

M'etivoco

L’home és bo per naturalesa
(Rousseau)

Amb tot el dret m’equivoco; m’etivoco. Penso, dubto i m’equivoco -per anar una mica més enllà de Descartes-, que errar és humà, animal i racional. O hauria de dir irracional? M’he tornat a equivocar.
La traveta, ensopegar i caure. M’aixeco i tornem-hi: la traveta, ensopegar i cagar-la. I això que la veig venir i em preparo. Res a fer. Ja estic de morros al terra.
Així que crec estar en condicions d’afirmar que l’home, és ruc per naturalesa, o “si l’encerta, l’endevina” com a la dita popular.

LA DIGNIDAD DE VIVIR

"Sólo hay algo más trágico que el sufrimiento; la vida de un hombre feliz". Son palabras de Albert Camus que encuentro escritas en un pedacito de papel doblado entre mis viejos libros. Es domingo por la mañana. El sol de las primeras horas de primavera entra en mi estudio. Todos duermen.
Rebusco entre mis libros y cuadernos, una parcela de aire del pasado, una ventana a un cielo protector al que contemplar. Y me pregunto si la felicidad es ese estado de inocencia infantil al calor del sol y el mar, donde se oye el rumor de promesas cerca de las orillas anheladas del destino. Un ideal en el recuerdo descosido, por cuyas deshiladuras se cuelan voces, olores, atardeceres de otoño, aquella vieja música... Alguien dijo que es por que nada se sostiene hasta el final, por lo que nada se mantiene en esta vida más allá de un ir y venir en nuestras vidas. Como un rumor de olas, como unos acordes desgastados...
Y un buen día, buscamos entre los hilos del alma aquel absoluto que creímos conocer. Y lejos de querer olvidarla, sufrimos por no poder poseerla. Agazapada tras las trincheras de la miseria de uno mismo. En el refugio que da el olvido de aquellos días de inocencia, donde toda lucidez daba paso a una explosión de vida incontenible, inabarcable, donde las risas y el aire eran el único sustento.
Hoy no necesitamos esperanza, necesitamos olvido. Olvido del recuerdo para volver a vivir, a puerta cerrada, con el amigo verdadero. Regresar a ese lugar en que las palabras jamás se volvieron en contra.
Nunca pude renunciar a la luz de vivir, al hálito del mero existir... a la vida libre y desbocada del corazón sincero, de las palabras sin diseñar, del brote imparable del afecto no disimulado. En una palabra: Vivir. En la compañía de esos hombres silenciosos que sólo aguantan en el mundo la vida que se les concede por el recuerdo y el regreso fugaz de una breve y libre sensación de felicidad.
"La lucidez -dijo René Char- es la herida más cercana al sol". Hoy, años después ese sol entra de nuevo en mi ventana en esta mañana de incierta primavera de domingo donde, todos -todavía- viven, todavía duermen.
S.T. 

Balls de gos i gat (monosil·làbic)

Diu el gat al gos
si li fa, un ball.
No ho sé,
pren el té,
i si pot ser, un rock.

Se’n riu el gat,
beu la llet,
a la nit mor el ca
al so d’un vals.

Viu el gat,
i amb un rock boig,
cau el té en la llet.
Mor el gat
en un volt de vals.

LETARGO

Pozo sin fondo, silencio.

Gorgoteo de palabras no pronunciadas
que luchan por salir, por ver la luz.

Alma fría, frías las entrañas …

Como un árbol seco, en letargo,
esperando el sol de marzo,
que calentará su tronco, su savia.

Así espera el alma, así esperan las palabras,
ser pronunciadas, ver la luz, salir de las entrañas
de ese pozo sin fondo, de ese silencio, de ese letargo …

Así espero al amigo
Así espero la luz
Así espero marzo

Desde un pozo sin fondo, desde el silencio, desde el letargo.

ESTAR VIU... [Recordant a Gil de Biedma].

Sembla ser que encara és possible declarar-se un home
sembla ser que és possible dir que no.
D’una vegada... per tu, per mi, per tots
i per totes les vegades que no vam poder fer-ho, que no vam saber fer-ho.

Importa, pel que es veu, el fet d’estar viu
importa tot allò que no ens hem dit
tot el que no hem fet ni hem viscut
cada dia, cada segon dels nostres alés.

I fingirem oblidar allò que mai recordem...
que a cada instant, amb cada gest que fem
s’amaga darrere la daga feridora de saber que encara som vius
i que la vida, malgrat tot, encara es possible... -pel que es veu-...

S.T.

Any de Joan Maragall

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel. La vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna
i abaixa el cap a l'aigua i beu calmosa.
Beu poc, sense gaire set... Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

La vaca cega

(Foto E.Q.G.)

UNES PARAULES D'AGRAIMENT

Amb unes línies vull agraïr a Elena i Carme O la seva benvinguda al vostre indret que he estat llegint amb calma i voracitat literària i que tan sols espero poder -algun dia- aportar una petita contribució des del racó més sincer de la meva -encara incipient- escriptura.
Crec que fou Victor Hugo qui digué en alguna ocasió que "el que condueix i arrossega al mon no son les màquines, son les idees" jo afegiria, poder compartir les idees que, tal vegada, algun dia, puguin arrossegar al mon...

Gràcies Elena. Merci Carme...

Certamen Literari Francesc Candel

Relat curt (juvenil i adult), poesia, reportatge sobre immigració. En català i en castellà.

XXVè. aniversari de la mort de Salvador Espriu

Qui demanava
avui unes paraules
que l'acompanyin?
Llums en aquest seguici
de la mort caminada.

¿Quien pedía
hoy unas palabras
que lo acompañen?
Luces en esta comitiva
de la muerte caminada.
Setmana Santa (trad. B. Losada)

SALC - Servei d'Autoformació en Llengua Catalana

SALC - Servei d'Autoformació en Llengua Catalana
Per la Universitat Pompeu Fabra

A veces

[Reflexiones – para mis mosqueteras - a partir de los últimos escritos en el blog, y de otras cosas de los últimos tiempos]


A veces, la verdad, somos sólo silencios,
Convidados de piedra,
Voces amordazadas

Las palabras confunden,
Se interpretan, te dañan.
Distinta intensidad para oídos distintos

Qué mejor que esperar
Que el sonido se apague
Que se meta en su cueva
Que no se oiga el redoble
Que el eco de las voces
Se quiebre y se silencie.

Concha

A, De y Oración Subordinada (II parte)

Lo que no se puede decir, no se debe decir (Larra)

De forma casual vaig parlar amb una amiga de més enllà del blog sobre aquesta nova interpretació meva dels versos. Esbrinar l'autoria (Lope de Vega retrat) em va portar a rellegir-los i com una cosa porta a l'altra, oh sorpresa!, res no canviava tan fos l'ordre en què posés les preposicions del que resultà ser un fragment de La Dorotea.

I com els burros també rectifiquem, rectificat queda.

NOSALTRES, BEN MIRAT

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
ordenades, si voleu, amb altiva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habiten en elles :
així en els mots elementals de la infantesa,
o, encara en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d’aquest bosc.
I més d’un cop ens hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d’una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que desconeix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula.

(Miquel Martí i Pol)



M’hagués agradat poder recuperar un meravellós escrit que vaig fer, a l’inici de la nostra relació, que parlava sobre les paraules. De com, aquestes, encadenades, podien formar magnífiques frases i aquestes, alhora, magnífics escrits...

De cóm, aquets escrits, podien servir de nexes entre les persones, entre els temps, els móns ...
De cóm podien perdurar, no morir mai ...
De cóm aquestes paraules, podien enlairar-se per sobre d’interessos, de lluites ... i unir fronteres, unir pobles, unir vides i establir ponts allí on no n’hi havien, allí on mancava il•lusió, on mancava esperança.

També he descobert cóm, la manca de paraules pot destruir tot això.
Cóm, la manca de paraules, pot trencar nexes que creiem forts i sòlids.
De cóm, la manca de paraules, pot portar tristesa i dolor als cors...

He descobert, cóm n’és de feble, el fil de la paraula !
Cóm n’és de feble la naturalesa humana !

Amb tot el meu carinyo, amb molt d’amor ...