NOSALTRES, BEN MIRAT

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
ordenades, si voleu, amb altiva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habiten en elles :
així en els mots elementals de la infantesa,
o, encara en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d’aquest bosc.
I més d’un cop ens hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d’una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que desconeix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula.

(Miquel Martí i Pol)



M’hagués agradat poder recuperar un meravellós escrit que vaig fer, a l’inici de la nostra relació, que parlava sobre les paraules. De com, aquestes, encadenades, podien formar magnífiques frases i aquestes, alhora, magnífics escrits...

De cóm, aquets escrits, podien servir de nexes entre les persones, entre els temps, els móns ...
De cóm podien perdurar, no morir mai ...
De cóm aquestes paraules, podien enlairar-se per sobre d’interessos, de lluites ... i unir fronteres, unir pobles, unir vides i establir ponts allí on no n’hi havien, allí on mancava il•lusió, on mancava esperança.

També he descobert cóm, la manca de paraules pot destruir tot això.
Cóm, la manca de paraules, pot trencar nexes que creiem forts i sòlids.
De cóm, la manca de paraules, pot portar tristesa i dolor als cors...

He descobert, cóm n’és de feble, el fil de la paraula !
Cóm n’és de feble la naturalesa humana !

Amb tot el meu carinyo, amb molt d’amor ...