VENÇUT

       El cel, envaït pels núvols, que semblava que d’un moment a l’altre havia d’esquinçar-se i deixar anar tota la seva ràbia amb una gran vomitada, atemoria la gent, que es refugiava a casa seva. Per experiència, l’Eduard sabia que aquell cel no podia portar res de bo. El telèfon va sonar insistentment, però ell no es movia de davant de la finestra; sabia que era el seu amic i sentia una gran peresa d’haver de desplaçar-se per despenjar-lo i tenir la conversa de sempre. Es coneixien des de molt petits: ho havien compartit tot, fins i tot la data completa de naixement..., tot, menys la Roser. Finalment, va decidir-se i s’hi posà.
       --Hola, Edu! Com estàs? Sóc aquí, he vingut per negocis i he pensat que ens podríem veure. Estic a punt de comprar una petita editorial, només he de signar uns documents i ja podré editar. Com tens la novel•la que tenies a mig fer quan va morir la Roser? Em faria il•lusió que la primera publicació fos del meu gran amic.
       --Bé, Rafa; només he d’acabar el final de l’últim capítol... Estic encallat en el temps.
       --D’acord, què et sembla si vinc i m’ho ensenyes i en parlem? En dos dies ho pots tenir acabat?
      --Crec que sí...
     L’Eduard mirà altre cop el cel i va sentir com tot ell s’estremia, sabia que estava a punt d’acabar-se alguna cosa, aquells núvols el xuclaven. Es dirigí cap al despatx. L’ordinador descansava sobre una taula petita, envoltat de llibres i de papers. Sense esma, connectà l’ordinador i donà una ullada al document que tenia a mig escriure. “Capítol últim: ... i agafà un vas amb cianur dissolt i, sense respirar, se’l prengué...”. La batalla contra la peresa havia acabat.