Record grana i blau marí

Vaig néixer sota el signe de Peixos i crec fermament que per aquesta circumstància "natal" m’agrada el mar.

Els pares m’hi portaven sempre que podien perquè quan arribava l’estiu jo no callava. Va, si us plau, anem a la platja... Podia estar un dia sencer somiquejant.

Ben d’hora agafàvem el cotxe i a les nou del matí ja estàvem a la costa. Tant em feia on anéssim (costa amunt –de sorra gruixuda-, o costa avall) perquè jo sabia nedar i m’ho passava molt bé amb una cosa que mai em descuidava.

La mare portava els entrepans i el pare carregava amb la nevera portàtil on hi cabia fruita, coca-cola i vi amb gasosa. Burxava la sorra perquè el pal de la sombrilla quedés ben soterrat i així no s’anés volant (cosa difícil perquè era de ferro colat i pesava un munt) com els hi passava als altres.

Amb la nevera a l’ombra i, a vegades, un meló a l’aigua entre les roques perquè estigués fred, la mare em donava l’entrepà i me’l menjava asseguda a la meva tovallola. Aguantava una hora sense posar ni un peu a l’aigua no fos que se’m tallés la digestió.

Arribat el moment, treia d’una bossa de roba que li havia fet la mare, un matalàs de lona de color grana d’una banda i blau marí de l’altra. El desplegava amb molt de compte perquè no s’embrutés de sorra i amb una manxa de peu de color negre l’inflava. El pare sempre m’havia d’ajudar a treure el tub i tot seguit ficar-li el tap vigilant que no escapés massa aire. Ni tampoc quedés massa tens. Jo obeïa perquè als pares els costava de comprar les coses perquè recordo que una vegada es va haver d’apedaçar per un petit forat que tenia, és clar que això ja era quan s’havia fet una mica vell.

La meva expectació era molt gran, podria dir que era única. Si algú m’hagués demanat què era la felicitat segur que li hauria respost que la felicitat era l’aventura d’inflar un matalàs per anar a mar.

M’hi estirava de front, creuada fent xap xap amb els peus, cavalcant amb els braços fent de rems, em capbussava per passar per sota sense respirar i si alguna cosina o altres nens s’hi pujaven, tibava del coixí fent salvament. I abraçant-lo, giravoltava però com pesava molt mai podia fer la volta completa i el costat blau marí o grana sempre guanyava i així fins que un braç del pare s’enlairava des de la riba dient que m’hi atansés.

Amb el temps apamat em deien que ja era hora de la dutxa per a mi i el meu matalàs per després posar-nos a secar, banda i banda, i això volia dir que ja era l’hora de marxar.

Eixut i desinflat tornava plegat a la bossa i d’allà no sortiria fins diumenge vinent. O qui sap quan.

Amb les cadires i taula plegables, nevera, “sombrilla” i tovalloles fèiem el seguici fins al cotxe saltironejant descalços. Jo tancava la comitiva fent una mica el ronso però amb el cos encara fresc de tanta aigua de mar; un mar que en la joventut hi vessaria les primeres llàgrimes d’un desengany. Però això, amable lector, n'és un altre de record.