L’accident

Jo també vull des d'aquí mencionar a la millor professora de literatura que mai hagi tingut, Nati Torres, gràcies!

-         Si?, digui? -  Jana respon la trucada, mentre porta en una mà el portàtil i a l’altra un CD.

-         Saps qui soc?

-         Em sona la teva veu però no et localitzo, ets de...?

-         No saps qui soc?!

-         Mira m’agafes gravant música i no sé...Qui ets?

-         Fa anys,  recordes... l’accident ...

-         Uf...

La noia va començar a lliscar per la paret del saló avall, com si totes les forces se li esmunyissin, per les cames, pels braços... Pensà que queia a terra. Era l’Albert, semblava impossible que no hagués reconegut la seva veu, el seu disc dur estava començant a esborrar la memòria d’aquell dolor.

-         Perdona, però t’haig de deixar. Tinc coses a fer.

-         No vols parlar amb mi una estona?

-        Ara ja no! - digué amb un fil de veu , aquells fils prims de coure retorçat que esgarrinxen si hi passes els dits ni que sigui suaument.

-         Penjo, adéu Albert.

Asseguda  al sofá, va deixar els estris al damunt la tauleta, és tragué el móvil de sota la barbeta. I tancà els ulls.

L’accident. No volia recordar aquell rosec de foc a la cara mentre feien voltes de campana pujant per els revolts. L’espatlla de l’Albert li havia trencat el pòmul.

Recorda l’Albert sortint del cotxe a poc a poc, tocant-se el nas entre l’índex i el polze. No és girà cap a la Jana. Ni se la mira. Les mans s’agafaren al llindar de la porta tovament. L’índex de l’altra mà torna cap el nas. El seus ulls amb pupil·les dilatades, sobre un mar verd maragda, seguien fent l'habitual rialla burlesca . Ni adéu. Res. D’esquena dóna un cop de porta, s’allunya lentament, pas a pas.

Des de llavors, mai més havia pogut ballar. L’amputació va ser el que va necessitar per treure se’l del cap.

No oblidarà mai la expressió d’espant d’ell, de rebuig, de fàstic, quan després de dos mesos l’havia anat a veure al Centre de Recuperació. Allí a on va aprendre de nou a moure’s, a caminar amb la cama ortopèdica, a parlar, menjar. I ell res, sense anar-hi. Ni una trucada, ni un  mot.

Ara tenia la barra d’aparèixer i jugar a les endevinalles. Sabia per amics comuns que s’havia casat i tenia un fill, ...o filla no se’n recordava. De ben segur que l’apartament minúscul, com una caixeta de llumins, no era ja la seva vivenda, ja no viuria només de nit, potser fins i tot no necessitaria passar-se els dits pel nas, retirant els rastres del polsim que li donava corda.

No el volia veure, no volia parlar-hi. No en volia saber res. Mai. Mai més.