El desencís de la Jana

Un no rotund, rodó, sec. La Jana estava en una cabina telefònica de Palamós, ja fa anys, quan encara no existien els mòbils. Havia trucat a l’Albert, el volia veure. No. És va començar a escórrer per la paret del locutori avall, com si totes les forces se li esmunyissin, per les cames, pels braços... Pensà que queia a terra. Com era possible, si els agradaven les mateixes coses, la mateixa terra, els mateixos llocs! Tots dos tenien aquell punt d’ironia “pladiana”. Les xerrades a cau d’orella sota una lluna contundent, havien estat plenes i còmplices, o no?. Tan sols era ella qui ho veia així?
Era ben clar, no hi era la complicitat, la comunicació havia estat erma, no havien fet cap lligam, aquella cinta etèria que uneix a dos per a una fi comuna, la seva mútua companyia.
---------------------------------------------------------------------------------
Un no rotund, rodó, sec. Jo estava en una cabina telefònica de Palamós, ja fa anys, quan encara no existien els mòbils. Havia trucat a l’Albert, el volia veure. No. Em vaig començar a escórrer per la paret del locutori avall, com si totes les forces se’m esmunyissin, per les cames, pels braços... Pensà que queia a terra. Com era possible, si ens agradaven les mateixes coses, la mateixa terra, els mateixos llocs! Tots dos teníem aquell punt d’ironia “pladiana”. Les xerrades a cau d’orella sota una lluna contundent, havien estat plenes i còmplices, o no?. Tan sols era jo qui ho veia així?
Era ben clar, no hi era la complicitat, la comunicació havia estat erma, no havíem fet cap lligam, aquella cinta etèria que uneix a dos per a una fi comuna, la nostra mútua companyia.

---------------------------------------------------------------------------------
Un no rotund, rodó, sec. Estaves en una cabina telefònica de Palamós, ja fa anys, quan encara no existien els mòbils. Havies trucat a l’Albert, el volies veure. No. Et vares començar a escórrer per la paret del locutori avall, com si totes les forces se t'esmunyissin, per les cames, pels braços... Pensares que queies a terra. Com era possible, si us agradaven les mateixes coses, la mateixa terra, els mateixos llocs! Tots dos teníeu aquell punt d’ironia “pladiana”. Les xerrades a cau d’orella sota una lluna contundent, havien estat plenes i còmplices, o no?. Tan sols eres tu qui ho veies així?
Era ben clar, no hi era la complicitat, la comunicació havia estat erma, no havíeu fet cap lligam, aquella cinta etèria que uneix a dos per a una fi comuna, la vostra mútua companyia.