dissabte, 30 de maig del 2009
No dir, mostrar (nova versió)
Badalla. Mira per la finestra, intentant que alguna idea li passi pel cap. La música no li serveix d’inspiració. Passejar no li atrau. Els sospirs van fent un ritme indolent i el llapis s’entreté en punxar les restes de la goma embrutida que resten per sobre de la taula. Ara un cant d’ocell, el lladruc d’un gos. Res no l’estimula a crear... Les ulleres a la punta del nas, assegut a l’extrem de la cadira i recolzant l’esquena, cames obertes i braços al clatell. Badalla. Però no,no... no, s’ha d’estar allà fins que li surti de dintre la solució. Enfrontat al paper que havia estat blanc i ara té una coloració grisa i plena de petjades profundes. L’ intent d’esbossar allò que li han manat no és res més que un residu. Farà cap a la muntanyeta de papers arrugats que l’envolten. Badalla. Tota la tasca és un residu de reciclatge. Inútil. Badalla.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
A mí me gusta sin saber de qué sentimiento se trata. ¿Es quizás la pereza? Aunque la pereza, más que un sentimiento, debe de ser un estado de ánimo. ¿La indolencia? ¿El aburrimiento vital? Qué más da, si te lo pasas bien leyendo! No sé si el protagonista es un niño (jugar amb els amics) o un adulto (Es faria un café). Sácame de dudas, Julia.
ResponEliminaUn "café amb llet", es un adolescente.
ResponEliminaNo tenía ni idea. Inculta!!!
ResponEliminaNo hat pa' tanto Concha!!!! ya sabes que en tema café, café solo, cortado y café con leche los de aquí somos un poco raros....En fin.
ResponEliminaAbans m'agradava però ara, realment, m'agrada molt més !
ResponEliminaLa imatge de l'avorriment és total... t'ha quedat de conya !!