Ja hem tornat

     Junts, l’un al costat de l’altre, com sempre...sense agafar-nos de la mà, perquè no podem. M’he emportat a la Júlia a passejar pel Mall i plegats em passejat pel jardí de les escultures del National, mentre tocaven jazz...Mmm quin goig, portar-la dins, la millor droga del mon! A ritme de bateria, i ballava, no pot parar, els peus se li en van quan sent música...què dolça que pot ser a vegades, quan somriu, quan em somriu a mi. Quant d’amor pot haver-hi en una mirada! en el silenci, en el respecte...I la tendresa sense sexe, i l’amor sense passió, és passegen sols sense voler, lliscant suaus pels carrers de Georgestown. No els hi cal res més, ni un paraigües quan plou, ni una lluna a la nit,  ni tan sols un raig de sol pel matí. Sempre al meu costat. I jo al seu. No ens cal demanar perdó, ni ens cal dir-nos amor cada matí, ja sabem que a Barcelona o a Washington D.C. això, és així.

Ramonillo