Un impuls superior

Un perico blanc i blau saltironejava dins d’una gàbia. La ventura propicià que un perico verd i groc que vagava per la muntanya anés a parar a aquell niu de ferro i plàstic. Junts visqueren uns quants anys. El sexe, un enigma.

En l’atletisme el saltador de la prova d’altura es pren un temps mirant el llistó. També ho fa l’atleta de la prova de salt amb perxa. Fan càlculs. Per al públic són uns instants captivadors. En canvi, els corredors de 100 m. llisos i de la majoria de curses, surten des de les seves marques al terra i l’embranzida està impregnada en la mateixa acceleració dels primers metres. El saltador fita el llistó i balancejant el cos endarrera amb els braços estesos endavant, es propulsa.

Al perico o perica bosquetà no li va agradar viure engarjolat. En un descuit s’atansà a la portella oberta i s’escapà, sense enretirar el cos enrera per prendre l’impuls necessari. Tingué prou amb obrir a poc a poc les ales i batre-les enlairant-se. Aquell vol inoportú va deixar sol al perico blanc i blau però amb la lliçó ben apresa: quan s’obrís la portella, s’hauria disparat el tret de sortida en una carrera on no hi cabrien estratègies ni càlculs, només caldria un impuls, l’impuls superior de sortir.
FOTO: INTERNET

solitud

Solitud 1

Trenques el mirall
No ets capaç de veure’t reflexat
Tu i ell
No hi ha ningú darrere teu
Pensa, però, que demà
Algú, potser,
voldrà mirar-se en els teus ulls.



Solitud 2

Penses que l’alsina, al mig del camp
Troba el seu destí trist, sense sentit?
Cremor de sol, soroll d’ocells,
Nits estelades.
Perquè em dius que és el final del teu camí,
Si has estat sempre habitat pel plaer de viure.


Solitud 3

Perquè has plantat
A casa meva
L’arbre de l’amor
Si no n'hi havia?

M'etivoco

L’home és bo per naturalesa
(Rousseau)

Amb tot el dret m’equivoco; m’etivoco. Penso, dubto i m’equivoco -per anar una mica més enllà de Descartes-, que errar és humà, animal i racional. O hauria de dir irracional? M’he tornat a equivocar.
La traveta, ensopegar i caure. M’aixeco i tornem-hi: la traveta, ensopegar i cagar-la. I això que la veig venir i em preparo. Res a fer. Ja estic de morros al terra.
Així que crec estar en condicions d’afirmar que l’home, és ruc per naturalesa, o “si l’encerta, l’endevina” com a la dita popular.

LA DIGNIDAD DE VIVIR

"Sólo hay algo más trágico que el sufrimiento; la vida de un hombre feliz". Son palabras de Albert Camus que encuentro escritas en un pedacito de papel doblado entre mis viejos libros. Es domingo por la mañana. El sol de las primeras horas de primavera entra en mi estudio. Todos duermen.
Rebusco entre mis libros y cuadernos, una parcela de aire del pasado, una ventana a un cielo protector al que contemplar. Y me pregunto si la felicidad es ese estado de inocencia infantil al calor del sol y el mar, donde se oye el rumor de promesas cerca de las orillas anheladas del destino. Un ideal en el recuerdo descosido, por cuyas deshiladuras se cuelan voces, olores, atardeceres de otoño, aquella vieja música... Alguien dijo que es por que nada se sostiene hasta el final, por lo que nada se mantiene en esta vida más allá de un ir y venir en nuestras vidas. Como un rumor de olas, como unos acordes desgastados...
Y un buen día, buscamos entre los hilos del alma aquel absoluto que creímos conocer. Y lejos de querer olvidarla, sufrimos por no poder poseerla. Agazapada tras las trincheras de la miseria de uno mismo. En el refugio que da el olvido de aquellos días de inocencia, donde toda lucidez daba paso a una explosión de vida incontenible, inabarcable, donde las risas y el aire eran el único sustento.
Hoy no necesitamos esperanza, necesitamos olvido. Olvido del recuerdo para volver a vivir, a puerta cerrada, con el amigo verdadero. Regresar a ese lugar en que las palabras jamás se volvieron en contra.
Nunca pude renunciar a la luz de vivir, al hálito del mero existir... a la vida libre y desbocada del corazón sincero, de las palabras sin diseñar, del brote imparable del afecto no disimulado. En una palabra: Vivir. En la compañía de esos hombres silenciosos que sólo aguantan en el mundo la vida que se les concede por el recuerdo y el regreso fugaz de una breve y libre sensación de felicidad.
"La lucidez -dijo René Char- es la herida más cercana al sol". Hoy, años después ese sol entra de nuevo en mi ventana en esta mañana de incierta primavera de domingo donde, todos -todavía- viven, todavía duermen.
S.T. 

Balls de gos i gat (monosil·làbic)

Diu el gat al gos
si li fa, un ball.
No ho sé,
pren el té,
i si pot ser, un rock.

Se’n riu el gat,
beu la llet,
a la nit mor el ca
al so d’un vals.

Viu el gat,
i amb un rock boig,
cau el té en la llet.
Mor el gat
en un volt de vals.

LETARGO

Pozo sin fondo, silencio.

Gorgoteo de palabras no pronunciadas
que luchan por salir, por ver la luz.

Alma fría, frías las entrañas …

Como un árbol seco, en letargo,
esperando el sol de marzo,
que calentará su tronco, su savia.

Así espera el alma, así esperan las palabras,
ser pronunciadas, ver la luz, salir de las entrañas
de ese pozo sin fondo, de ese silencio, de ese letargo …

Así espero al amigo
Así espero la luz
Así espero marzo

Desde un pozo sin fondo, desde el silencio, desde el letargo.

ESTAR VIU... [Recordant a Gil de Biedma].

Sembla ser que encara és possible declarar-se un home
sembla ser que és possible dir que no.
D’una vegada... per tu, per mi, per tots
i per totes les vegades que no vam poder fer-ho, que no vam saber fer-ho.

Importa, pel que es veu, el fet d’estar viu
importa tot allò que no ens hem dit
tot el que no hem fet ni hem viscut
cada dia, cada segon dels nostres alés.

I fingirem oblidar allò que mai recordem...
que a cada instant, amb cada gest que fem
s’amaga darrere la daga feridora de saber que encara som vius
i que la vida, malgrat tot, encara es possible... -pel que es veu-...

S.T.

Any de Joan Maragall

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel. La vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna
i abaixa el cap a l'aigua i beu calmosa.
Beu poc, sense gaire set... Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

La vaca cega

(Foto E.Q.G.)

UNES PARAULES D'AGRAIMENT

Amb unes línies vull agraïr a Elena i Carme O la seva benvinguda al vostre indret que he estat llegint amb calma i voracitat literària i que tan sols espero poder -algun dia- aportar una petita contribució des del racó més sincer de la meva -encara incipient- escriptura.
Crec que fou Victor Hugo qui digué en alguna ocasió que "el que condueix i arrossega al mon no son les màquines, son les idees" jo afegiria, poder compartir les idees que, tal vegada, algun dia, puguin arrossegar al mon...

Gràcies Elena. Merci Carme...

Certamen Literari Francesc Candel

Relat curt (juvenil i adult), poesia, reportatge sobre immigració. En català i en castellà.