Aquest escrit de fa més d'un any (potser dos) estava basat en un relat de la Carme O. a qui li vaig agafar de prestat la protagonista. Títol i text són intactes. Valgui aquest petit homenatge ara que l'Alícia ha perdut l'anonimat i la llibertat.
L’ALÍCIA
Vaig preparar la bossa a corre-cuita per agafar l’últim comboi de l’exèrcit que em portaria a la frontera amb Uganda. Anar a la seu de Kinshasa era retrocedir i havia de sortir ràpidament del territori tutsi.
Havia treballat amb voluntaris francesos en la reconstrucció de l’annex d’un hospital i en la primera fase d’una dotació d’equipaments educatius.
En aquelles casetes blaves, vermelles i grogues havíem vacunat, assistit a parts, alimentat nadons i nens, ensenyat adults…
Vaig fer un cop d’ull als llits blancs i em vaig acomiadar del personal, bàsicament nadius en formació, un matrimoni belga de cooperants i el metge en cap amb la seva dona infermera, membres de l’Organització.
Des del jeep vaig fer una darrera fotografia i sempre que miro aquells colors cridaners, muts en la instantània, veig l’escenari permanent d’unes representacions totalment absurdes.
Elena,
ResponEliminaMoltes gràcies... no havia tingut, encara, oportunitat de llegir l'entrada al bloc. Recordava bé l'escrit igual que, sense rellegi-me els meus propis, els recordo.
No em cal rellegir-me'ls, els porto a l'ànima.
En aquets moments tant durs, tota jo sóc plena dels seus "flashos", de les seves paraules. El mateix diumenge, desprès de dinar, haviem parlat per telèfon...
Gràcies de tot cor! Petó.