Fa gairebé dos mesos -el 4 de març-, que vam posar en funcionamente aquest blog. Anteriorment havíem creat un altre (amb més voluntat que èxit), que se’ns va endur un emotiu escrit de la Carme O. Tot i haver malmès personalment aquest relat de germanor, crec que ens hem de felicitar perquè sense experiència hem sabut mantenir sempre el punt de cocció en la nostra cuina.
El Davantal ens connecta amb l’escriptura, el llibre, la paraula en definitiva. Pensem també que podria servir com a eina afegida a les classes que acabem d’encetar amb l’Olga Jornet.
Per això, cal saber que darrera de cada participació per minsa que pugui semblar hi ha hagut un gran esforç, que cada col·laboració ha estat una empenta no deliberada per millorar, i que som nosaltres les primeres en sorprendre’ns d’aquesta inesgotable motivació.
Així que em trec el davantal perquè se’l posi la Júlia com a nova administradora en aquesta singladura del blog.
Aquest canvi de relleu no obeeix a que tinguem un esperit més o menys organizatiu, ans el contrari, és lliure i anarquitzat, i m’agrada dir també que una mica tocat per la tramuntana. N’estic molt orgullosa de pertànyer a aquest blog.
Quan la sal, Elena,
ResponEliminas'ajunta amb l'aigua calma, Concha ,
i el sol lluu, Carme,
la tramuntana, jo?,
llisca damunt els esperits
i ens obre nous horitzons
de coneixement, d'intercanvi, d'emocions.
El nen que portem dins riu,
és feliç i creixem amb ell totes aplegades i
cadascuna amb els seus reptes.
La cuina té la salabror del mar,
la caloreta del sol i
la rauxa del vent.
I el davantal,...s’enlaira, ens enlaira,
Amunt, amunt.....!!!!
Porque no tengo sombrero, si no me lo quitaba ahora mismo, hincaba la rodilla en tierra e inclinaba profundamente mi cabeza ante estas creadoras de arte y de amistad.
ResponEliminaGràcies Concha
ResponEliminaEstic aclaparada !, i jo sense enterer-me de res ... l'últim cop que vaig llegir el davantal va ser ahir al migdia i no hi havien novetats i ... en un moment m'heu muntat "un tinglado"!!!.
ResponEliminaUn escrit preciós Júlia !, jo també "hinco la rodilla" amb la Concha i, abraçades, l'aigua i el sol fan una reverència ...
M'afalaga el bateig de sol, que no crec que mereixi i demano disculpes per la meva poca aportació deguda, no en dubteu, a una manca de temps que no d'interès ...