Hora fugit

Cuando las hojas marchitas caen al suelo                                               

Cuando las manecillas del reloj giran y giran,                                        

Cuando el fluir del tiempo no se aplaza,                                                

Cuando la muerte cabalga a nuestro encuentro,                                   

Cuando un dios siniestro juega con nuestros miedos

Cuando la sombra de la noche se acerca a nuestro lecho

Cuando somos muñecos rotos en manos del destino

Cuando la primavera, el verano, el otoño ya han huido

Entonces recordamos la infancia esplendorosa

La juventud efímera, el pasado engañoso

Y nace en nosotros el sentimiento vivo

De las horas perdidas en el camino incierto

Que con vana ilusión hemos ido trazando

Concha

Intents de haiku (corregits)

Hoy no hay luna

nuestra noche se fue

nos queda nada el mirlo canta apagando el silencio la vida suena

Mi tiempo

Mi tiempo , eres una quimera

Mi vida eres sueño como el arroyo

Mi alma, de tu tiempo se puede hacer quimera

Mi sueño , son tus arroyos frescos como el olvido

Mi olvido, dónde están dormidos tus sueños ?

Son pequeños como dos gotas de miel

Me gustaría sorber dos lágrimas en el infierno

Las altas torres de tu olvido

Mi alma , el mar no tiene palabras en su seno

Mi soledad, brindo a tientas por ti

Pues por ti, amor, he bebido tu mar

mi amor, te doy por tu mirada de oro,

mi alma, te doy por una sonrisa en tu rostro

amor, te entrego por siempre y por todo.

Exercici que consisteix en omplir els espais buits, estàn en cursiva...

Paso del tiempo (corregit)

Al llegar, cansada, lloras, desolada cantas                           

y caen tus lágrimas como las hojas marchitas.            

El esplendoroso abril juega en sombras chinas         

Te cubre de rocío, perdidas ya las horas,                             

las manecillas voltean los sordos sonidos.                      

Un siniestro día, que lejano ya, tu amor                                            

y tu alma sonora, sin rencor ni recuerdos                           

me dejaron a mí atrás, tus versos que ya no son,             

y mis secos labios que están ya sombríos…                       

Ahora yazco inerme, esperando el estío.                            

llegar, horas, cansadas, voltear, reloj, sombrío, jugar, sombras, esplendoroso, caer, hojas, marchitas, aplazar, manecillas, siniestro.

Exercici que consisteix en col.locar les paraules en negreta en els versos del poema. Originàriament era una per vers, però...surt com surt!

UNA RESPOSTA DIFÍCIL

D'esma, vaig mirar el rellotge, no era gaire tard. No hi havia ningú a la saleta. Avui havia acabat abans; vaig mirar pels vidres del balcó, ja era fosc, i ara començava a ploure. La gent semblava com si fes tard, apressaven el pas; alguns duien paraigua i d'altres passaven arran de la paret buscant l'aixopluc dels balcons.

Em sentia cansada, malgrat haver tingut menys visites, els casos havien estat senzills, rutinaris; però en tenia un que feia dies que em treia el son, no m'havia passat mai un cas com aquell. Feia 15 dies que havia intentat convèncer-lo i no hi va haver manera. No tenia més remei que escriure-li una carta. Les cartes solen ser més convincents.

Vaig tornar a mirar pels vidres, a més de la pluja s'havia girat vent. No tenia excusa: mentre esperava que amainés la pluja, li escriuria i intentaria fer-li entendre les meves raons.

Estimat amic,

Fa 15 dies, quan vas venir, et vaig escoltar molt atentament i ara et toca a tu reflexionar sobre tot el que et diré.

Crec que tens tota la raó d'estar espantat. La vida no és gens fàcil i menys en aquests moments. La crisi de valors que estem patint, junt amb l'econòmica, ens fa témer el pitjor. Malgrat tot, hem de ser valents i arriscar-nos una mica. Ara ja has fet quasi tot el camí i seria una desgràcia que abandonessis tot el que t'ha costat tant d’aconseguir. No sé si tens algun pla per al teu futur, però sí que el tenen la teva família. No seria just que els deixessis “penjats”, per a això ja tenim els polítics, que en són mestres.

Ah, em fas encara unes quantes preguntes que et responc com puc. Jo no sé  com serà el teu futur. Però sí et puc dir que no et serà gens difícil passar la primera etapa. Ja sé que estàs acostumat a tots els conforts, que no estàs acostumat a espavilar-te solet i que tot el que s'ignora fa por.

Amic: no triguis, decideix-te ja! Tots t'estem esperant i t'estimem.

Una abraçada,

Dra. Amor

Just en el moment que anava a enviar la carta va sonar el telèfon:

--Digui! Sí, sóc jo. Ah, que bé. Vagi cap a la clínica que ara hi vaig jo. No tingui por, tot anirà bé.

A la porta de la consulta hi havia una tarja que deia: Doctora Amor. Ginecologia i Tocologia.

AI, LA ROSA!!!

AI, LA ROSA!!        

Avui no me’n puc estar. Ja en tinc prou amb els meus problemes com perquè la Rosa em vingui a atabalar.

A veure: jo me l’estimo molt. És una dona que tant de bo tinguéssim les seves qualitats, les bones, perquè també en té de no tan bones. És una dona que “hi toca”.

Abans de les deu del matí m’ha trucat, la Rosa, tota esverada. Havia llegit els diaris i estava tota alterada; pobra dona!, això que el metge li havia dit que no ho fes, que li pujava molt la pressió i acabaria matant-la. Però no, ella no podia passar sense llegir-los.

--Digues Rosa... Què et passa?

--Res i tot! Saps que el món aniria més bé si les dones manessin? Ara sé perquè hi ha tan poca quota de dones als partits, perquè  són els homes que sempre han de tallar el bacallà... i sempre hi ha aquesta guerra de poder entre ells sense pensar en les conseqüències. Així va el país!

--Què dius ara? Però que no ho saps que des de temps immemorials, la dona ha estat i és l’encarregada de vetllar per la família, de parir, de tenir visió de futur, de sensibilitat, de calcular les reserves familiars, d’acollir la família si no vol que es desmunti...? això és una gran responsabilitat. Au, va! Digues-me per què m’has trucat tan d’hora...

--Mira, Carmeta; no em vull estendre: avui els diaris van plens de bons articles. A l’Avui hi ha la columna  MIRADES, de la Maria Mercè Roca, que és per sucar-hi pa! Ella ho veu tot molt clar, m’agrada molt aquesta dona. Jo crec que els homes intel·ligents saben governar perquè estan assessorats per dones intel·ligents.

--Vols dir que totes les dones són intel·ligents? No! En tenim una mostra amb l’alcadessa de Madrid, que ni tan sols sap què és la dignitat, no sap anglès i posa en ridícul el seu país amb les seves estupideses.

--Sí, ja ho sé que hi ha burres integrals sense cap personalitat, només volen cridar l’atenció, com l’Alícia Camacho; ara no sé si és Camacho o Macho, ja saps que això dels noms...

Mira: el que tinc molt clar és que si hi hagués intel·ligència el Govern veuria que no ajudar als pensionistes, retallar sanitat, vol dir més precarietat, més atur. Què fan els pensionistes?: ajudar la família que està a l’atur desesperada i humiliada per haver de demanar ajuda... No veu el Govern que l’economia d’un país fa figa? On són els seus economistes perquè els assessorin? Fins i tot els nens ho veuen i ells vinga a obrir les cavernes, per això es carreguen la cultura. I Catalunya, per què no diu PROU? Per què admet les salvatjades que ens fan?

--Sí, sí!. Jo crec, Rosa; que la Lucia ETXEBARRIA, té més raó que una santa. Llegeix l’entrevista que li fa el diari ARA, que és el que he llegit. Parla dels polítics narcisistes , de les relacions tòxiques, tan familiars com de governs, agressions que no cal que siguin físiques i, el més impactant la dependència familiar però també la que es creen els governs, com nosaltres i Espanya, Espanya i nosaltres... Vés a la pàgina 29 i llegeix l’entrevista.

--Adéu maca, et deixo que tinc feina.

--Adéu!!! Ja et comentaré alguna cosa més de l’AVUI.

-- I jo, de l’ARA.

 

MARIA TERESA GALAN

3-10-2013

 

L’ÚLTIMA HORA

A deshores de la nit,  busco en tu les paraules que la memòria ha esborrat. Lletres que em fugen dels dits, il·lusions fugisseres corren espantadisses buscant uns dits ferms  que les tenalli al teclat d’aquest modest ordinador.

Maria Teresa Galan

Quan un amic et dóna més del que esperes

L’Arnau està observant les taques del sostre. Té noms, la més gran Austràlia, l’allargada Nova Zelanda i així fa un mapamundi. -Toc, toc-, pica la porta de l’habitació. I un repic que fa de password. -Endavant. Un noi pigat i desimbolt entra i seu als peus del llit. És en Guillem. Hola Arnau. No t’he vist des del dia de l’examen. Que estàs malalt? -No, però no tinc ganes de res. -Dons jo venia a dir-te que l’Anna demana per tu. La cara de l’Arnau es tensa i amb un moviment involuntari aixeca les parpelles. -El dia de l’aniversari em vaig fixar que baixaves del tren a la Florida i quan vaig arribar a la festa tu ja no hi eres. Vaig veure un pom de margarides i flors de camp embolcallades amb paper d’embalar que vaig reconèixer, així que algú em va donar un gerro i les vaig posar en aigua. L’Anna va dir-me amb un posat molt seriós que era molt atinat i es va quedar pensarosa. Es mirà el noi com si li descobrís alguna piga nova. En Guillem s’aixecà i digué, ja està. Espero veure’t demà que hem de celebrar la fi de curs. I tancà la porta sense que l’Arnau tingués temps d’aixecar-se. -Fins a demà Guillem. Va obrir la finestra perquè l’aire de l’estiu entrés de ple a l’habitació i amb ell, la llum, les olors i l’escalfor i va recordar un salm que cantava la seva mare i que feia, quan un amic et dóna més del que esperes, l’alegria és tan immensa que ningú te la pot arrabassar. I amb la tornada de la cançó va xiular que ningú te la pot arrabassar. I aleshores tot van ser presses.