Santpedor, 15 de novembre del 1813
Benvolgut fill,
Han arribat veus fins ací el mas que la Lluïseta, la xica de cal Ferreter i tu, estimat Isidre, heu fet pasqües abans de rams.
Com és sabut no sóc home de gaires paraules, així que ras i curt et dic que quan tornis de la guerra contra el francès, faràs el què cal fer, el què s’espera d’un home. En això, la guerra farà el su fet.
La teva mare prepararà la cambra gran del costat de la sala i l’abillarà perquè neixi la criatura en bones condicions, neta i polida. Ja veus que per a mi ja és cosa feta i no se’n parli més. Hauríem d’estar contents, al capdavall, de que Déu ens acompanyi a sortir d’aquest mal pas amb tantes famílies desfetes per culpa de la guerra.
Diumenge en sortir de missa la teva mare i jo parlarem amb els de cal Ferreter i si no hi vingueren, els anirem a trobar. Que sàpiguen que no tenen que amoïnar-se per la Lluïseta, que hi hagi pau, us casareu.
Pensa que entre d’altres obligacions, en el front i allà on us esteu, has de continuar vetllant pel teu germà Julià, que sempre ha estat un xic eixelebrat.
Encomano les vostres ànimes a Déu senyor nostre.
El teu pare,
Esteve Llusià
****
Barcelona, 9 de desembre del 1813
Esteve Llusià
Can Casa Nova
Santpedor (Província de Barcelona)
Benvolgut pare,
No sé com agrair-vos les decisions preses pel bé de la Lluïseta i el meu.
Els francesos segueixen dins la ciutat de Barcelona. Diuen que aviat sortiran cap a Saragossa. Sortiré amb els primers escamots per perseguir-los i no caldrà esperar que la guerra acabi per casar-nos, em vindrà de camí a casa perquè Santpedor és a quatre passes de la carretera de Manresa i del Bruc. Ens estimem i només Déu sap perquè fa les coses.
M’agradaria ajudar-vos en la feina perquè de mans totes són poques. Amb en Julià no ens podem veure gaire, és ple d’enyorança i per matar el temps toca el timbal com feia quan erem a casa. S’han de tenir ganes!
Rebeu vós i la mare una abraçada del vostre fill que us estima,
Isidre Llusià
****
El Bruc, 10 de gener del 1814
Senyor Esteve Llusià
Can Casa Nova
Santpedor (Província de Barcelona)
Senyor Esteve Llusià i senyora Cinta Casanova,
Accepteu l’expressió del meu condol per la mort dels vostres fills, Isidre i Julià Llusià Casanova, que van ser abatuts per l’enemic en un combat aferrissat el proppassat diumenge dia 3 de gener del 1814.
Amb el portador de la present missiva us faig a mans les barretines del vostres fills estimats.
Signat
Tinent d’artilleria en cap.
****
Reus, 30 de maig del 1814
Cinta Casanova
Can Casa Nova
Santpedor (Província de Barcelona)
Estimada germana,
Tot just acabem d’arribar a casa que ja voldríem tots plegats tornar-nos-en, només fóra per veure el reietó, l’Isidret. La muntanya del Bruc, les valls... tant estimades per mi i el meu home.
És una sort que la Lluïsa, ja saps que no m’agrada dir-li Lluïseta, s’avingués a deixar Cal Ferreter. Va tenir prou seny per veure que a la criatura no hi havia de faltar-li res. I quines rialles i quina gràcia té l’Isidret en agafar els bastons del timbal i que bé i fort repica. Qualsevol diria!
Germana, friso per tornar-te veure i donar-te un petó.
Roser Casanova
diumenge, 1 d’agost del 2010
leyendo onomatopeyas
"doy unas brazadas, achacunfa, achacunfa (...) y salgo del agua, blup, apolo veraniego" QUIM MONZÓ Splassshf
dimarts, 27 de juliol del 2010
intentos de haikus
DE AMORES
Tus ojos de agua
Al final de la noche
Crean paisajes
*
Con los amores
Como con los tesoros
Todos soñamos
*
Son como humo
Los amores tardíos.
Se desvanecen.
*
En el otoño
La sombra de tus ojos
Me hiere el alma
*
La primavera
-dicen los muy viejitos-
La sangre altera.
No dicen que quisieran
Ser golondrinas.
*
Tienen tus ojos
Polvo de estrellas mudas
En su mirada
*
Cuando dijiste
Que era tu amor eterno
Ya me mentiste
*
Algunas noches
Tus dedos tristes tienen
Tristes caricias
*
Tus ojos de agua
Al final de la noche
Crean paisajes
*
Con los amores
Como con los tesoros
Todos soñamos
*
Son como humo
Los amores tardíos.
Se desvanecen.
*
En el otoño
La sombra de tus ojos
Me hiere el alma
*
La primavera
-dicen los muy viejitos-
La sangre altera.
No dicen que quisieran
Ser golondrinas.
*
Tienen tus ojos
Polvo de estrellas mudas
En su mirada
*
Cuando dijiste
Que era tu amor eterno
Ya me mentiste
*
Algunas noches
Tus dedos tristes tienen
Tristes caricias
*
Au caberet-vert (Arthur Rimbaud)
Depuis huit jours, j'avais déchiré mes bottines
Aux cailloux des chemins. J'entrais à Charleroi.
- Au Cabaret-Vert : je demandai des tartines
De beurre et du jambon qui fût à moitié froid.
Bienheureux, j'allongeai les jambes sous la table
Verte : je contemplai les sujets très naïfs
De la tapisserie. - Et ce fut adorable,
Quand la fille aux tétons énormes, aux yeux vifs,
- Celle-là, ce n'est pas un baiser qui l'épeure ! -
Rieuse, m'apporta des tartines de beurre,
Du jambon tiède, dans un plat colorié,
Du jambon rose et blanc parfumé d'une gousse
D'ail, - et m'emplit la chope immense, avec sa mousse
Que dorait un rayon de soleil arriéré.
En la taberna verde
Llevaba ocho días destrozando mis zapatos
en los los guijarros del camino. Entré en Charleroi.
En la Taberna Verde: pedí unas rebanadas de pan
con mantequilla y jamón que estuviese templado.
Feliz, estiré las piernas bajo la mesa
verde: contemplé los motivos muy ingenuos
del tapiz. Y fue encantador, cuando
la chica de enormes tetas y ojos vivos,
-¡a esa sí que no le asusta un beso!
-risueña, me trajo rebanadas con mantequilla,
jamón tibio, en un plato coloreado,
jamón rosa y blanco aromado con un diente
de ajo y me llenó la inmensa jarra con su espuma
que doraba un rayo de sol atrasado.
Versión de Claire Deloupy
Aux cailloux des chemins. J'entrais à Charleroi.
- Au Cabaret-Vert : je demandai des tartines
De beurre et du jambon qui fût à moitié froid.
Bienheureux, j'allongeai les jambes sous la table
Verte : je contemplai les sujets très naïfs
De la tapisserie. - Et ce fut adorable,
Quand la fille aux tétons énormes, aux yeux vifs,
- Celle-là, ce n'est pas un baiser qui l'épeure ! -
Rieuse, m'apporta des tartines de beurre,
Du jambon tiède, dans un plat colorié,
Du jambon rose et blanc parfumé d'une gousse
D'ail, - et m'emplit la chope immense, avec sa mousse
Que dorait un rayon de soleil arriéré.
En la taberna verde
Llevaba ocho días destrozando mis zapatos
en los los guijarros del camino. Entré en Charleroi.
En la Taberna Verde: pedí unas rebanadas de pan
con mantequilla y jamón que estuviese templado.
Feliz, estiré las piernas bajo la mesa
verde: contemplé los motivos muy ingenuos
del tapiz. Y fue encantador, cuando
la chica de enormes tetas y ojos vivos,
-¡a esa sí que no le asusta un beso!
-risueña, me trajo rebanadas con mantequilla,
jamón tibio, en un plato coloreado,
jamón rosa y blanco aromado con un diente
de ajo y me llenó la inmensa jarra con su espuma
que doraba un rayo de sol atrasado.
Versión de Claire Deloupy
dilluns, 26 de juliol del 2010
dissabte, 24 de juliol del 2010
Tirallonga de monosíl·labs (Del llibre Circumstàncies, 1968 de Pere Quart)
Déu:
I tu, què vols?
Jo
Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.
I un poc de pau.
Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.
I un xic de niu.
Un xic de pic
i un poc de pac
-o un xic de sou
i un xic de xec.
I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.
Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.
I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i un poc de crit.
I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.
Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.
I un xic de gos.
I un poc de gas.
Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom
i un poc de fum.
Un poc de lloc.
I un poc de joc
-tres reis, dos nous.
I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.
Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.
Un xic de vent.
I un poc de neu.
I un poc de rou.
I un poc de veu
-i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.
I d'art. I d'or.
Un poc de peix.
I un poc de greix.
I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.
Un xic de flam
i un poc de gel.
Un poc de sant
i un xic de drac.
Un xic de risc
i un poc de res
-i un poc de rus.
I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.
I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.
I un poc de mar
i un xic de port.
I un poc de llor.
Un xic de lli
i un poc de cuir
i un poc de pell
i un xic de fil.
Un poc de lluc
i un xic de suc.
I un poc de porc.
I un xic de parc.
Un poc de gust
i un xic de rang.
I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.
Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.
I a més, què vull?
Un xic de seny.
I un poc de temps.
I un xic de món.
I un poc de sort.
I un poc de mort.
I un poc de Vós.
Ei, si pot ser.
I tu, què vols?
Jo
Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.
I un poc de pau.
Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.
I un xic de niu.
Un xic de pic
i un poc de pac
-o un xic de sou
i un xic de xec.
I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.
Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.
I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i un poc de crit.
I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.
Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.
I un xic de gos.
I un poc de gas.
Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom
i un poc de fum.
Un poc de lloc.
I un poc de joc
-tres reis, dos nous.
I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.
Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.
Un xic de vent.
I un poc de neu.
I un poc de rou.
I un poc de veu
-i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.
I d'art. I d'or.
Un poc de peix.
I un poc de greix.
I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.
Un xic de flam
i un poc de gel.
Un poc de sant
i un xic de drac.
Un xic de risc
i un poc de res
-i un poc de rus.
I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.
I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.
I un poc de mar
i un xic de port.
I un poc de llor.
Un xic de lli
i un poc de cuir
i un poc de pell
i un xic de fil.
Un poc de lluc
i un xic de suc.
I un poc de porc.
I un xic de parc.
Un poc de gust
i un xic de rang.
I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.
Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.
I a més, què vull?
Un xic de seny.
I un poc de temps.
I un xic de món.
I un poc de sort.
I un poc de mort.
I un poc de Vós.
Ei, si pot ser.
divendres, 23 de juliol del 2010
DOL DEL COR
(Oda al monosíl•lab)
Sóc
mort.
Sóc
flux
que
surt
sol,
mans,
dolç.
Sóc
broll
de
riu
ple
de
plor,
ple
de
dol,
ple
de
mort.
Sóc
crit
trist
que
mor
dins
un
cor
sec
de
mal,
sec
d‘amor,
ple
de
por.
Sóc
vol
d’ocell,
ras,
pla,
vuit,
curt.
Sóc
jo
tan
sols:
trist,
i
sol,
i
sec,
i
mort.
Sóc
mort.
Sóc
flux
que
surt
sol,
mans,
dolç.
Sóc
broll
de
riu
ple
de
plor,
ple
de
dol,
ple
de
mort.
Sóc
crit
trist
que
mor
dins
un
cor
sec
de
mal,
sec
d‘amor,
ple
de
por.
Sóc
vol
d’ocell,
ras,
pla,
vuit,
curt.
Sóc
jo
tan
sols:
trist,
i
sol,
i
sec,
i
mort.
dijous, 22 de juliol del 2010
deures del dia 15
La Casa Rodlel de Laforqueta és una mansió elegant, ben cuidada, l'edifici més gran i imponent en molts quilòmetres a la rodona. És sobre un turó des d'on es veu tot el poble.
Fa un bonic estiu. A l'alba, una de les minyones ha entrat a la sala i s'ha trobat els tres membres de la família Rodlel morts.
Els habitants de Laforqueta la continuaran anomenant Casa Rodlel encara que no hi visqui ningú.
D'aquí cinquanta anys tindrà algunes finestres tapiades, li faltarà algunes teules i l'heura creixerà de manera descontrolada per la façana.
Però a tots els habitants de Laforqueta la casa els "farà cangueli" i els més grans del poble quan se'ls acabin les xafarderies explicaran tant aquesta història, i la gent hi ficarà tanta cullerada, que ningú sabrà què ha passat realment.
Fa un bonic estiu. A l'alba, una de les minyones ha entrat a la sala i s'ha trobat els tres membres de la família Rodlel morts.
Els habitants de Laforqueta la continuaran anomenant Casa Rodlel encara que no hi visqui ningú.
D'aquí cinquanta anys tindrà algunes finestres tapiades, li faltarà algunes teules i l'heura creixerà de manera descontrolada per la façana.
Però a tots els habitants de Laforqueta la casa els "farà cangueli" i els més grans del poble quan se'ls acabin les xafarderies explicaran tant aquesta història, i la gent hi ficarà tanta cullerada, que ningú sabrà què ha passat realment.
dilluns, 19 de juliol del 2010
monosílabos
Esta vez, Elena nos lo ha puesto difícil. ¿Sabéis cuántos monosílabos que tengan significado por si mismos hay en castellano? Otro día os lo diré, porque he tenido la santa paciencia de contarlos (a mano alzada). Desde hace unos días no vivo, obsesionada por esas palabrejas y por lo que se puede (he podido yo, claro, quizás otros...) hacer a partir de ahí. Os lo envío.
¿Me podriais dar una onomatopeya para una pedrada?
___________________________________________
(Sakineh Mohammadi Hastían)
-¡Es la ley!
-No mi ley
-“La ley de Dios!”
-Mi Dios es luz. Mi dios es paz
(ziuuus!!! Clasch!!!
De dos en dos, de cien en cien).
Se fue su voz
Se fue la luz
Se fue la paz
_____________________________________________
-Ma, en el mar hay pan?
-No, mi rey, no lo hay.
-Ma, en el mar hay miel?
-No, mi bien, no. No hay miel.
-Ma, qué hay en el mar?
-En el mar hay sol, luz, paz. Y, tal vez, un pez.
-Ma, hay un dios en el mar?
______________________________________________________________________
Tus pies en el mar
Pies de sal
Tu piel al sol
Piel de luz
Mi sed de ti
Tú y yo
Yo y tú
Hoy
Los dos
Al fin
_______________________________________________________________
¿Me podriais dar una onomatopeya para una pedrada?
___________________________________________
(Sakineh Mohammadi Hastían)
-¡Es la ley!
-No mi ley
-“La ley de Dios!”
-Mi Dios es luz. Mi dios es paz
(ziuuus!!! Clasch!!!
De dos en dos, de cien en cien).
Se fue su voz
Se fue la luz
Se fue la paz
_____________________________________________
-Ma, en el mar hay pan?
-No, mi rey, no lo hay.
-Ma, en el mar hay miel?
-No, mi bien, no. No hay miel.
-Ma, qué hay en el mar?
-En el mar hay sol, luz, paz. Y, tal vez, un pez.
-Ma, hay un dios en el mar?
______________________________________________________________________
Tus pies en el mar
Pies de sal
Tu piel al sol
Piel de luz
Mi sed de ti
Tú y yo
Yo y tú
Hoy
Los dos
Al fin
_______________________________________________________________
dijous, 15 de juliol del 2010
TEXT 6 (N 1/CAT/Trad.)
Encara que feia molts anys que la família Rodlel ja no hi vivia, els habitants de Laforqueta la continuaven anomenant Casa Rodlel. La casa era sobre un turó des d'on es veia tot el poble; tenia algunes finestres tapiades, li faltaven algunes teules i l'heura creixia de manera descontrolada per la façana. Antigament havia estat una mansió elegant, l'edifici més gran i imponent en molts quilòmetres a la rodona; ara la Casa Rodlel estava deixada i abandonada.
Tots els habitants de Laforqueta pensaven que la casa feia "cangueli". Mig segle enrere hi havia tingut lloc un fet horrible, un fet que encara comentaven els més grans del poble quan se'ls acabaven les xafarderies. La història s'havia explicat tant, i la gent hi havia ficat tanta cullerada, que ja ningú sabia què era el que havia passat realment. Ara bé, totes les versions tenien un punt en comú: tot havia començat feia cinquanta anys, a l'alba d'un bonic dia d'estiu, en els temps en què la Casa Rodlel encara estava ben cuidada i era un lloc impressionant, quan una de les minyones va entrar a la sala i va trobar-se els tres membres de la família Rodlel morts.
J.K.ROWLING, Harry Potter i el calze de foc
(Trad. Laura Escorihuela)
·ORDENAR I REESCRIURE: expliqueu els fets de manera cronològica i reescriviu el relat mantenint aquest ordre.
Tots els habitants de Laforqueta pensaven que la casa feia "cangueli". Mig segle enrere hi havia tingut lloc un fet horrible, un fet que encara comentaven els més grans del poble quan se'ls acabaven les xafarderies. La història s'havia explicat tant, i la gent hi havia ficat tanta cullerada, que ja ningú sabia què era el que havia passat realment. Ara bé, totes les versions tenien un punt en comú: tot havia començat feia cinquanta anys, a l'alba d'un bonic dia d'estiu, en els temps en què la Casa Rodlel encara estava ben cuidada i era un lloc impressionant, quan una de les minyones va entrar a la sala i va trobar-se els tres membres de la família Rodlel morts.
J.K.ROWLING, Harry Potter i el calze de foc
(Trad. Laura Escorihuela)
·ORDENAR I REESCRIURE: expliqueu els fets de manera cronològica i reescriviu el relat mantenint aquest ordre.
diumenge, 11 de juliol del 2010
divendres, 9 de juliol del 2010
TEXT 163 (P/CAT/Orig.)
CANÇÒ DE BRESSOL
-Tinc
son.
-Nin
dorm.
Els
Reis
pel
nen,
un
tren
han
dut
i un
ós
i un
gos
qu'és
mut.
L'ós
per
un
piu
fa
nyiu!
fa
nyiu!
i al
tren
del
nen
no's
veu
ni
llum
ni
treu
mai
fum.
-Tinc
son.
-Nin,
dorm.
FERRAN PUIGDELLÍVOL
.IMITAR L'ESTRUCTURA: esriviu un poema amb versos d'una síl·laba com aquest. Procureu que tingui rima.
-Tinc
son.
-Nin
dorm.
Els
Reis
pel
nen,
un
tren
han
dut
i un
ós
i un
gos
qu'és
mut.
L'ós
per
un
piu
fa
nyiu!
fa
nyiu!
i al
tren
del
nen
no's
veu
ni
llum
ni
treu
mai
fum.
-Tinc
son.
-Nin,
dorm.
FERRAN PUIGDELLÍVOL
.IMITAR L'ESTRUCTURA: esriviu un poema amb versos d'una síl·laba com aquest. Procureu que tingui rima.
diumenge, 4 de juliol del 2010
EXERCICI DEL 23 DE JUNY (TEXT 83)
La Directora Bibliotecària et convida a visitar la nova Biblioteca Mira’m i Fixa’t. L’espai es divideix en quatre grans sales que distribueixen els llibres de la manera següent:
en la primera, la dels Títols, els llibres que tenen el mateix títol o similar: L’illa del tresor, El teu tresor en la meva illa, Tu illa i jo tresor… en una prestatgeria. En una altra, Les sandàlies d’escuma, Les sandàlies del Pescador, Com la sandalia d’un romà, Agarra las chanclas, i així fins omplir totes les parets;
en la segona, la sala del Drama, més coneguda per L’Amargada, on tenen cabuda tots els llibres que acaben molt malament, amb mal gust de boca o et fan plorar, directament;
en la tecera sala, la dels Volums, també coneguda per La Ilimitada, els llibres es classifiquen per la grossària, és a dir pel número de pàgines. En una prestatgeria tots els que tenen 252 pàgines, en una altra els que en tenen 315 i una paret dels que només 1. S’està estudiant afegir-hi una vitrina per fraccions de pàgina, 3 línies, 2 línies, etc. És la més utilitzada perquè tothom sap el número de pàgines que vol;
en la quarta sala, la dels Colors, pots trobar les prestatgeries plenes de llibres del mateix color de tapes. Un aparador toronja, un altre de negre, blau, etc. En l’annex també pots buscar el llibre pel color de la fotografia de la portada;
I, finalment estem esperant que acabin les obres de rehabilitació per obrir dues sales molt sol•licitades, la de les Tapes Dures i la sala de les Tapes Tobes.
La Directora Bibliotecària et convida a visitar la nova Biblioteca Mira’m i Fixa’t. L’espai es divideix en quatre grans sales que distribueixen els llibres de la manera següent:
en la primera, la dels Títols, els llibres que tenen el mateix títol o similar: L’illa del tresor, El teu tresor en la meva illa, Tu illa i jo tresor… en una prestatgeria. En una altra, Les sandàlies d’escuma, Les sandàlies del Pescador, Com la sandalia d’un romà, Agarra las chanclas, i així fins omplir totes les parets;
en la segona, la sala del Drama, més coneguda per L’Amargada, on tenen cabuda tots els llibres que acaben molt malament, amb mal gust de boca o et fan plorar, directament;
en la tecera sala, la dels Volums, també coneguda per La Ilimitada, els llibres es classifiquen per la grossària, és a dir pel número de pàgines. En una prestatgeria tots els que tenen 252 pàgines, en una altra els que en tenen 315 i una paret dels que només 1. S’està estudiant afegir-hi una vitrina per fraccions de pàgina, 3 línies, 2 línies, etc. És la més utilitzada perquè tothom sap el número de pàgines que vol;
en la quarta sala, la dels Colors, pots trobar les prestatgeries plenes de llibres del mateix color de tapes. Un aparador toronja, un altre de negre, blau, etc. En l’annex també pots buscar el llibre pel color de la fotografia de la portada;
I, finalment estem esperant que acabin les obres de rehabilitació per obrir dues sales molt sol•licitades, la de les Tapes Dures i la sala de les Tapes Tobes.
dimecres, 30 de juny del 2010
MAR
Tan sols per contribuir una mica al blog (desprès de tant de temps sense fer-ho) i, seguint la línia iniciada per la Concha en referència al nom, reprodueixo un escrit que vaig fer en l'època de l'Asun, en referència a un nom que vaig triar -ahir va fer exactament 28 anys!!-
Va nàixer en una nit de lluna plena, quan la força de la seva màgia és més potent que mai i provoca moviments de mars i oceans, moviments terrestres misteriosos i enigmàtics i moments màgics de vida i, diuen, de mort ...
Li vaig posar per nom Mar. Ella diu que el seu nom li agrada, que li agrada molt.
Val a dir que sempre em va semblar un nom encertat. Semblava que la força que emanava, traspués més enllà dels seus límits i s’endinsés dins d’aquell cos que va nàixer petit i fràgil.
Va lluitar, va lluitar per viure i se’n va sortir i, des de aquella nit de lluna plena i mar emmirallat, no ha deixat de lluitar mai més. Guerrera incansable, lluitadora nata ... enfrontant-se a la vida sempre de cara, sense amagar-se, com el mar mira a les roques abans de topar-hi.
A moments és suau, com les aigües quan acaricien la sorra per dipositar-s’hi dolçament, i a moments profunda i enigmàtica, tancada en ella mateixa, com una mar fosca i embraonada abans de la tempesta.
I quan aquesta esclata ... com dir-ho, aleshores formen un sol tot : nom i ésser, ésser i nom. I més val posar-se a aixopluc abans que no t’agafi i t’ofegui tot d’una. Les aigües del mar i les del cel s’ajunten i llamps i trons semblen fer pessigolles a les ones que s’alcen encrespades desafiant als pobres mortals que gosen desafiar-la. Aleshores, i no abans, és quan ens mostra tot el seu caràcter, fort, rotund, decidit i, de cops, injust.
Però després, com sempre, torna a sortir el sol i les seves aigües tornen a la calma i, de vegades, no sempre, es permet “picar l’ullet” i demostrar que malgrat s’enfurismi més sovint del que voldria, sempre el seu moviment suau i delicat torna a acaronar la sorra i el balanceig de les seves onades la llepen amb tendresa, intentant curar la ferida que ha obert una estona abans i, demanant així, un perdó que els seus llavis orgullosos, com el mar, mai pronuncien.
L’altre dia vaig preguntar-li què opinava del seu nom, si creia que li havia influït d’alguna manera, i em va contestar: el meu nom ?. Quina pregunta !. No ho sé, el meu nom m’agrada molt ...
I penso jo: com no li ha d’agradar, si el seu nom i ella formen un sol tot, són un sol ésser ?.
I penso que sí, que és un bon nom, el millor que hagués pogut tenir i potser era això!, potser per això el vaig triar per a ella, molt abans de que naixés i molt abans de saber com me l’estimava ...
Va nàixer en una nit de lluna plena, quan la força de la seva màgia és més potent que mai i provoca moviments de mars i oceans, moviments terrestres misteriosos i enigmàtics i moments màgics de vida i, diuen, de mort ...
Li vaig posar per nom Mar. Ella diu que el seu nom li agrada, que li agrada molt.
Val a dir que sempre em va semblar un nom encertat. Semblava que la força que emanava, traspués més enllà dels seus límits i s’endinsés dins d’aquell cos que va nàixer petit i fràgil.
Va lluitar, va lluitar per viure i se’n va sortir i, des de aquella nit de lluna plena i mar emmirallat, no ha deixat de lluitar mai més. Guerrera incansable, lluitadora nata ... enfrontant-se a la vida sempre de cara, sense amagar-se, com el mar mira a les roques abans de topar-hi.
A moments és suau, com les aigües quan acaricien la sorra per dipositar-s’hi dolçament, i a moments profunda i enigmàtica, tancada en ella mateixa, com una mar fosca i embraonada abans de la tempesta.
I quan aquesta esclata ... com dir-ho, aleshores formen un sol tot : nom i ésser, ésser i nom. I més val posar-se a aixopluc abans que no t’agafi i t’ofegui tot d’una. Les aigües del mar i les del cel s’ajunten i llamps i trons semblen fer pessigolles a les ones que s’alcen encrespades desafiant als pobres mortals que gosen desafiar-la. Aleshores, i no abans, és quan ens mostra tot el seu caràcter, fort, rotund, decidit i, de cops, injust.
Però després, com sempre, torna a sortir el sol i les seves aigües tornen a la calma i, de vegades, no sempre, es permet “picar l’ullet” i demostrar que malgrat s’enfurismi més sovint del que voldria, sempre el seu moviment suau i delicat torna a acaronar la sorra i el balanceig de les seves onades la llepen amb tendresa, intentant curar la ferida que ha obert una estona abans i, demanant així, un perdó que els seus llavis orgullosos, com el mar, mai pronuncien.
L’altre dia vaig preguntar-li què opinava del seu nom, si creia que li havia influït d’alguna manera, i em va contestar: el meu nom ?. Quina pregunta !. No ho sé, el meu nom m’agrada molt ...
I penso jo: com no li ha d’agradar, si el seu nom i ella formen un sol tot, són un sol ésser ?.
I penso que sí, que és un bon nom, el millor que hagués pogut tenir i potser era això!, potser per això el vaig triar per a ella, molt abans de que naixés i molt abans de saber com me l’estimava ...
GRÀCIES
Gràcies Elena!!
Ara feia molts dies que no entrava al blog i no havia tingut oportunitat de veure el nou disseny...
M'encanta: tan cuidat i polit i el gran esforç que fas dia a dia per mantenir-lo al corrent i actual... gràcies!!
Ara feia molts dies que no entrava al blog i no havia tingut oportunitat de veure el nou disseny...
M'encanta: tan cuidat i polit i el gran esforç que fas dia a dia per mantenir-lo al corrent i actual... gràcies!!
dimarts, 29 de juny del 2010
Un record d'estiu
L’últim dia de vacances vaig anar fer un bany en una cala. Caminava amb l’aigua a la cintura i amb el palmell de les mans l’anava decantant. Sense ocells i només la meva tovallola a la sorra.
Els reflexos del sol no em deixaven veure el fons del mar. Vaig topar amb una pedra. Hi vaig clavar el peu per donar-me impuls i se’m va ficar per una escletxa llefiscosa. El peu va quedar trabat dins la pedra. Els líquens em grataven la planta del peu. Vaig tibar de la cama encarcarada però el peu no sortia. Un calfred em va pujar per l’espinada des del cóccix fins al naixement dels cabells mullats. Dins l’aigua em suaven les cames i em cremaven els engonals. Encara sento els xiscles de les algues entortolligades a la cama…
Vaig mirar el sol que sense núbols començava a recollir els reflexos de l’aigua. A l’hotitzó, ni una vela.
Els reflexos del sol no em deixaven veure el fons del mar. Vaig topar amb una pedra. Hi vaig clavar el peu per donar-me impuls i se’m va ficar per una escletxa llefiscosa. El peu va quedar trabat dins la pedra. Els líquens em grataven la planta del peu. Vaig tibar de la cama encarcarada però el peu no sortia. Un calfred em va pujar per l’espinada des del cóccix fins al naixement dels cabells mullats. Dins l’aigua em suaven les cames i em cremaven els engonals. Encara sento els xiscles de les algues entortolligades a la cama…
Vaig mirar el sol que sense núbols començava a recollir els reflexos de l’aigua. A l’hotitzó, ni una vela.
dilluns, 28 de juny del 2010
TEXT 161 (P/CAST/Orig.)
RELOJ DE PULSERA
Ni al desnudarme suelto el leve yugo;
sin reloj ya no sé dormir siquiera.
No tengo libertad, y vano fuera
fingir dejar mi hierro y mi verdugo.
Él me ata a los demás, al mundo activo:
es la rueda en que engrano con la vida.
Si despierto en lo oscuro, su medida
me liga a tierra firme, me hace vivo.
Pero a la vez, con cuchicheo suave,
en secreto me insiste en el recado
de mi muerte y su cita: me recuerda
que me esperan allà, y que cuando acabe
me escaparé yo solo por mi lado:
libre, entonces no habré de darle cuerda.
JOSÉ MARÍA VALVERDE
·TERGIVERSAR: convertiu el poema en un text (en prosa) en què el tema sigui el telèfon mòbil.
Ni al desnudarme suelto el leve yugo;
sin reloj ya no sé dormir siquiera.
No tengo libertad, y vano fuera
fingir dejar mi hierro y mi verdugo.
Él me ata a los demás, al mundo activo:
es la rueda en que engrano con la vida.
Si despierto en lo oscuro, su medida
me liga a tierra firme, me hace vivo.
Pero a la vez, con cuchicheo suave,
en secreto me insiste en el recado
de mi muerte y su cita: me recuerda
que me esperan allà, y que cuando acabe
me escaparé yo solo por mi lado:
libre, entonces no habré de darle cuerda.
JOSÉ MARÍA VALVERDE
·TERGIVERSAR: convertiu el poema en un text (en prosa) en què el tema sigui el telèfon mòbil.
Hipèrion/El sueño de la razón
Però el sol enteniment mai no ha produït res
d'entenimentat,
ni la sola raó mai res de raonable.
FRIEDRICH HÖLDERLIN / GOYA
dimecres, 23 de juny del 2010
TEXT 83 (N2/CAT/Trad.)
El Director General et convida a observar el planisferi penjat a la paret. Els diferents colors indiquen:
els països en què tots els llibres són segrestats sistemàticament;
els països en què poden circular només els llibres publicats o aprovats per l'Estat;
els països en què hi ha una censura tosca, aproximativa i imprevisible;
els països en què la censura és subtil, docta, atenta a les implicacions i a les al·lusions, duta a terme per intel·lectuals meticulosos i malignes;
els països en què les xarxes de difusió són de dos tipus: el legal i el clandestí;
els països en què no hi ha censura perquè no hi ha llibres, per bé que hi ha molts lectors potencials;
els països en què no hi ha llibres i ningú no lamenta que no n'hi hagi;
i, finalment, els països en què cada dia apareixen nous llibres, per a tots els gustos i per a totes les idees, entre la indiferència general.
ITALO CALVINO, Si una nit d'hivern un viatger
(Trad. Montserrat Puig)
·IMITAR L'ESTRUCTURA: reescriviu el text, classificant "llibres" en lloc de "països". Procureu no perdre el to irònic que té el text.
els països en què tots els llibres són segrestats sistemàticament;
els països en què poden circular només els llibres publicats o aprovats per l'Estat;
els països en què hi ha una censura tosca, aproximativa i imprevisible;
els països en què la censura és subtil, docta, atenta a les implicacions i a les al·lusions, duta a terme per intel·lectuals meticulosos i malignes;
els països en què les xarxes de difusió són de dos tipus: el legal i el clandestí;
els països en què no hi ha censura perquè no hi ha llibres, per bé que hi ha molts lectors potencials;
els països en què no hi ha llibres i ningú no lamenta que no n'hi hagi;
i, finalment, els països en què cada dia apareixen nous llibres, per a tots els gustos i per a totes les idees, entre la indiferència general.
ITALO CALVINO, Si una nit d'hivern un viatger
(Trad. Montserrat Puig)
·IMITAR L'ESTRUCTURA: reescriviu el text, classificant "llibres" en lloc de "països". Procureu no perdre el to irònic que té el text.
dimarts, 22 de juny del 2010
EXERCICI 165 (EL NOM) TRANSFORMAR LA POESIA DE LA CLEMENTINA ARDERIU EN PROSA
La Clementina té un nom que de petita no li agradava gens. El trobava llarg i cursi. Les amigues li'n feien befa i ella envejava noms més clars com Maria o Pepa. Però el temps va passant i coneix un home que quan li diu el nom a cau d'orella veu caure una estrella en el cel de l'amor i adéu timidesa.
CREC QUE ES POT MILLORAR:
La Clementina està fins al cap damunt del seu nom. Quan surt amb les amigues només vol anar a la discoteca perquè la música està tant alta que cap noi pot entendre el nom. En la nit de Sant Llorenç un d'ells descobreix en veritat com es diu, mandarina.
La Clementina té un nom que de petita no li agradava gens. El trobava llarg i cursi. Les amigues li'n feien befa i ella envejava noms més clars com Maria o Pepa. Però el temps va passant i coneix un home que quan li diu el nom a cau d'orella veu caure una estrella en el cel de l'amor i adéu timidesa.
CREC QUE ES POT MILLORAR:
La Clementina està fins al cap damunt del seu nom. Quan surt amb les amigues només vol anar a la discoteca perquè la música està tant alta que cap noi pot entendre el nom. En la nit de Sant Llorenç un d'ells descobreix en veritat com es diu, mandarina.
Recuerdo
Y este es el último "deber" del tallercon Nora Almada. (Como siempre lo mejor las compañeras). Teníamos que escribir un recuerdo digamos autobiográfico.
RECUERDO
-¡Castigada! ¡Ahora mismo a la capilla! Y hasta que yo diga!
¡Acompáñala no se nos vaya a perder por el camino!
Son las ocho de la noche. No sé muy bien qué he podido hacer, siempre me castigan a mí porque con Isabelita no se atreven. Les planta cara y protesta y protesta. Yo no, yo callo y obedezco con la cabeza gacha.
Arrastro los pies por las escaleras y cuando llego a la capilla abro la puerta procurando no hacer ruido. Las velas que hay a los dos lados del altar iluminan como fantasmas este espacio con olor a cera, a incienso y a oscuridad triste.
Dos filas de tocas negras en los primeros bancos, arrodilladas. Pasa el tiempo. Me aburro. Mi ángel malo me dice cosas al oído. ¿Dónde está mi ángel bueno? Yo le llamo pero no aparece. Las manos se me escapan y empiezan a acercarse despacio, despacio, al velo de Sor María, Sor Josefa, Sor Inés. Unos dedos que han dejado de ser míos agarran las puntas y empiezan a hacer nudos con ellas. Llevo ya anudadas casi todas, cuando mis trenzas parecen querer salir volando de mi cuero cabelludo. Un “ay” doloroso se escapa sin querer de mi boca. Las tocas no se giran. Siguen hablando en silencio con su amado.
-Ven ahora mismo conmigo al despacho de la directora, oigo decir. Y sé que no es mi ángel bueno quien pronuncia estas palabras.
Concha
RECUERDO
-¡Castigada! ¡Ahora mismo a la capilla! Y hasta que yo diga!
¡Acompáñala no se nos vaya a perder por el camino!
Son las ocho de la noche. No sé muy bien qué he podido hacer, siempre me castigan a mí porque con Isabelita no se atreven. Les planta cara y protesta y protesta. Yo no, yo callo y obedezco con la cabeza gacha.
Arrastro los pies por las escaleras y cuando llego a la capilla abro la puerta procurando no hacer ruido. Las velas que hay a los dos lados del altar iluminan como fantasmas este espacio con olor a cera, a incienso y a oscuridad triste.
Dos filas de tocas negras en los primeros bancos, arrodilladas. Pasa el tiempo. Me aburro. Mi ángel malo me dice cosas al oído. ¿Dónde está mi ángel bueno? Yo le llamo pero no aparece. Las manos se me escapan y empiezan a acercarse despacio, despacio, al velo de Sor María, Sor Josefa, Sor Inés. Unos dedos que han dejado de ser míos agarran las puntas y empiezan a hacer nudos con ellas. Llevo ya anudadas casi todas, cuando mis trenzas parecen querer salir volando de mi cuero cabelludo. Un “ay” doloroso se escapa sin querer de mi boca. Las tocas no se giran. Siguen hablando en silencio con su amado.
-Ven ahora mismo conmigo al despacho de la directora, oigo decir. Y sé que no es mi ángel bueno quien pronuncia estas palabras.
Concha
Mi nombre
¿Os suena? Parece que es común a las profes (no sé si a los, también), darnos la idea de escribir algo sobre el nombre. Y para no dejar en mal lugar a Jùlia, que me comentó que me dedicaba ahora a hacer dobletes, ahí van otros dos sobre el mismo tema,uno de ellos arreglo del que hice en el Tallerasun.
Mi nombre
Cuando mi madre me trajo a este mundo, no se le ocurrió otra cosa que llamarme Mª de la Concepción (tengo un tercer nombre que os revelaré más adelante), como agradecimiento a una tía suya muy querida que se llamaba así. Y aquí me veis toda la vida intentando disimularlo: fui Conchita, Conchi, Concha, según avanzaba en edad y dignidad. Por supuesto, tuve también que utilizar en diversas circunstancias mi nombre oficial. Hoy, definitivamente, soy Concha; a no ser que me tope con personas de determinados países por las que me hago llamar María. Sólo para evitar malentendidos y sonrisitas de medio lado. Adoro a los italianos, que supieron tan bien disimular un nombre que desde que tuve uso de razón aprendí casi a odiar. ¿Se os ha ocurrido alguna vez buscar el significado de vuestro nombre en el diccionario? A mí, sí. O es sinónimo de preñez, o hace referencia a la virgen inmaculada. Y desde que leí su significado, cada vez que me daba por bromear con mi madre, le hacía un reproche que ella no parecía querer entender: “Podrías haberme puesto Mª del Parto” –le decía como ofendida. Os preguntaréis por qué no utilizo mi tercer nombre, hasta ahora secreto para vosotros. Si os digo que es Angustias, lo entenderéis de inmediato. No, gracias, con los dos primeros ya tengo bastante.
Concha
Mi nombre
Existo porque me nombras y el nombre que me des es lo de menos. El eco de mi nombre en tus labios es único, como única soy yo, sustantivo con mayúscula, icono impuesto y aceptado.
Dicen que el nombre hace a las personas. ¿Cuál es la realidad que me expresa?
No tenía, antes, una querencia extrema por el mío. Me dijiste: tu nombre es nombre de animales marinos, nombre de mar, de agua. De ocultaciones, de secretos sellados. Guarda en sí tesoros de algas, deja ver su interior a quien quiere y cuando quiere. Las olas le acarician y lamen sus costados. Dentro estás tú.
Existo porque me nombras.
Concha
Mi nombre
Cuando mi madre me trajo a este mundo, no se le ocurrió otra cosa que llamarme Mª de la Concepción (tengo un tercer nombre que os revelaré más adelante), como agradecimiento a una tía suya muy querida que se llamaba así. Y aquí me veis toda la vida intentando disimularlo: fui Conchita, Conchi, Concha, según avanzaba en edad y dignidad. Por supuesto, tuve también que utilizar en diversas circunstancias mi nombre oficial. Hoy, definitivamente, soy Concha; a no ser que me tope con personas de determinados países por las que me hago llamar María. Sólo para evitar malentendidos y sonrisitas de medio lado. Adoro a los italianos, que supieron tan bien disimular un nombre que desde que tuve uso de razón aprendí casi a odiar. ¿Se os ha ocurrido alguna vez buscar el significado de vuestro nombre en el diccionario? A mí, sí. O es sinónimo de preñez, o hace referencia a la virgen inmaculada. Y desde que leí su significado, cada vez que me daba por bromear con mi madre, le hacía un reproche que ella no parecía querer entender: “Podrías haberme puesto Mª del Parto” –le decía como ofendida. Os preguntaréis por qué no utilizo mi tercer nombre, hasta ahora secreto para vosotros. Si os digo que es Angustias, lo entenderéis de inmediato. No, gracias, con los dos primeros ya tengo bastante.
Concha
Mi nombre
Existo porque me nombras y el nombre que me des es lo de menos. El eco de mi nombre en tus labios es único, como única soy yo, sustantivo con mayúscula, icono impuesto y aceptado.
Dicen que el nombre hace a las personas. ¿Cuál es la realidad que me expresa?
No tenía, antes, una querencia extrema por el mío. Me dijiste: tu nombre es nombre de animales marinos, nombre de mar, de agua. De ocultaciones, de secretos sellados. Guarda en sí tesoros de algas, deja ver su interior a quien quiere y cuando quiere. Las olas le acarician y lamen sus costados. Dentro estás tú.
Existo porque me nombras.
Concha
Subscriure's a:
Missatges (Atom)